Fets i gent IX

Ara que per casa es porta tant el tema (i que feliç que em fa!!) és com si acabés de parir el meu viatge... Nou mesos de il·lusió i nous camins que espero que segueixin creixent. I suposo que bones festes!

"La casisha" -El Chaltén, Argentina-

La "casilla rodante" té coses bones, com una increïble vista de les serralades del Fitz i del Torre.

Però també en té de molt dolentes, com el soroll dels transformadors i/o generadors elèctrics que hi ha just a sota els pals que es veuen i que, a vegades, em tornen boja.

Aquesta n'és la prova.

Per sort, la companya de feina m'ha regalat uns taps per les orelles. 

El Chaltén II -Argentina-

Fa uns 8 mesos escribia una entrada on deia que aquest era un poble lleig.

Ara m'hi quedo a viure.

Coses que passen.

Si tot va bé, fins d'aquí uns mesos no em mouré d'aquí. Tinc una bona feina, un bon lloc on viure, encara que molt xic i un bon grup de gent amb qui aprendre i disfrutar.

No cal parlar del lloc perquè en el seu moment ja ho vaig fer, així doncs, quan volgueu, i voleu, ens veiem pel Chaltén!

Ah! cert, no sé què passarà amb el blog... qui vulgui que el vagi visitant de tant en tant per veure si hi ha novetats ; )

Fets i gent VIII

Celebrant el vuitè mes assentant-me, si més no temporalment, al sud del món. Nova residència ubicada dins el parc nacional Los Glaciares. Aires frescos (quan no glaçats) que em dónen la benvinguda i que espero que em bressolin dins el meu nou niu durant uns mesos més! Segueixo encantada de conèixer-vos!

El Calafate II -Argentina-

Una visita atípica al poble. 

Com aquells qui, temps ha, anaven als balnearis a buscar un espai per a la recuperació després del patiment que implicaven certes malalties, ja fossin una tuberculosis o una afectació nerviosa, jo vaig arribar a El Calafate buscant un bon lloc on poder-me recuperar d'una deshidratació força greu i d'un viatge massa esgotador. Necessitava retrobar-me amb aquell corpore sano que buscava per poder seguir amb la mens sana, que semblava haver-me descuidat al "colectivo".

Així doncs, un bon alberg, pasta blanca i poma pelada durant 3 dies, 2 nits de descans, una mica importunat pel grup d'"egresados" que celebraven el seu final d'estudis, passejos curts i una bona lectura, van ser la millor cura pels mals que arrossegava. Aquesta vegada ni Perito Moreno, ni laguna Nimez, ni Cerro de los Cristales, sinó fer-li cas a allò que un gran amic sempre em deia: ante todo, mucha calma.

Última "pit stop" abans de la definitiva parada i fonda...

3000 kilòmetres de "Ruta" -Argentina-

El viatge més llarg de la meva vida en bus i totalment "descompuesta". Havent de fer parada no programada a l'hospital de Río Cuarto, fent esperar a més de 45 passatgers més i arribant al destí final després de 44 hores de recorregut, dopada per vena i, per gran sort meva, sedada.

"El" viatge.

Inici: Córdoba. Destí final: El Calafate. Escala: Río Gallegos. Total hores: 44... Brutaaal!!!

Córdoba -Argentina-

Ciudad de Córdoba. La ciutat acadèmica del país. Segona en població. Immensa, estenent-se per la plana que ocupa. Envoltada per boniques serralades que li dónen vida, color i que suposen una bona escapada pels seus residents, que com tots aquells habitants de grans urbs, necessiten respirar tranquil·litat cada tant... Poc viscuda, per part meva, i sota la pluja.

Aquesta vegada els amfitrions van ser els de la Papin House. Altra vegada gràcies a en Jon vaig anar a parar a casa de la Pupi i en Liber. Un reducte d'artistes, malabaristes i circàires (si és que aquesta paraula existeix) on vaig conèixer el "disco", una paella gegant amb potes incloses per poder cuinar sobre el foc de llenya. És més que evident que el "pollo al disco" (a ser llegit com poʒo aɫ ðihko) representa, en la meva memòria viatgística, una de les exquisiteses (sense delicadeses per a gourmets) culinàries a les que he pogut tenir accés.

A part de les grans estones a la Papin House també hi va haver moments per veure que l'escalada a Argentina és un esport per l'elit. Ja sigui per desconeixement popular o per l'elevat (elevadíssim) preu del material necessari, l'escalada acaba sent una pràctica molt poc comuna en aquest territori i reservada a un grup força restringit de gent, que jo, amb el meu parlar vulgar, en diria colla de pijos... Gràcies al curs d'escalada intensiu que vaig fer a la ciutat vaig poder adonar-me de tals sutilieses. Haig de dir, però, que el fet de ser pijos no exclou que siguéssin bona gent (eh?!) i m'ho passés rebé!

El desorbitat preu del transport públic de la ciutat, les passejades per quadres de negocis monotemàtics, els magnífics edificis de la "manzana jesuítica" i les grans facultats universitàries amb les seves corresponents protestes estudiantils, també formaran part del record que em queda de "La docta".

San Marcos Sierra -Argentina-

Amb molt de retard arriba l'entrada per un dels llocs on més temps m'he quedat... deu ser que la rutina ens alenteix, deixa d'inspirar-nos i ens fa descuidar aquelles coses que, quan estem en moviment, són tan importants.

San Marcos Sierra el vaig conèixer per primera vegada quan estava a Uruguai, a el Pinar, on amb l'Agus, l'Antonio i uns quants més, en un d'aquells dies de tempesta espantosos, vam fer sessió de cinema sud americà. La pel·lícula es diu "Pájaros volando" una gran obra mestra del cine bizarro-humorístic argentí, protagonitzada per un personatge, còmic i monologuista, anomenat Capusotto. Totalment recomenable si es vol riure una estona. I tot això venia perquè la peli en qüestió s'ubica en aquest poblet. Així doncs, el primer contacte va ser força graciós.

Poble de hippies per excel·lència. De hippies i turístic, perquè una cosa porta l'altra. No és que el poble sigui un niu de criatures hippies sinó que aquests hi han anat arribant de mica en mica i han fet que, al seu voltant, es creï una infraestructura de serveis i oferta cultural molt més gran de la que qualsevol poble de 5000 habitants pugui oferir. Així doncs, sí senyores i senyors, els hippies han mogut el capital d'aquest poblet perdut en les boniques serres cordobeses. Gran contradicció. Coses que passen...

Pel que fa a mi, quedi clar que en cap moment volia donar la nota en el lloc, per tant, rapidissimament em vaig canviar de disfressa (he de reconèixer que no va costar gaire) i allí em teníeu, com una "zarrapastrosa" més. Sí, em faltaven les rastes i els 3 dies seguits, mínim, sense dutxa, cosa que si no és per estar perduda fent alguna ruta per la muntanya, intentaré evitar de totes les formes possibles. Tot i així, em vaig mimetitzar força bé amb l'entorn. Fins i tot vaig millorar les meves dots artístiques anant a classe de teles, que pel que es veu se'm dónen força bé, i aprenent noves tècniques de macramé: ara les flors de fil encerat ja no tenen secret per mi!

La gent de Giramundo em van fer sentir com a casa, altra vegada. L'Anna candombera, el seu tai-chi i la seva alimentació energètica. La Noe, el seu castellà argentí afrancesat, la seva passió per la literatura i la seva capacitat creativa. En Joao, amb el seu misticisme brasiler i pacient horticultor. L'Antonella, porteña on les hi hagi, afèrrima defensora del més gran dels psicoanalistes i dona per sobre de tot. L'Eze, el boig del foc, ànima perduda i enamorat de Karenin, el gos de Teresa (La insoportable levedad del ser). Que grans tots ells!

I el Quilpo. L'aigua del Quilpo. L'acampada al Quilpo. Les caminades al Quilpo. Les vaques del Quilpo. Sí, altra vegada vaques... La nit estrellada al Quilpo. La crescuda del Quilpo. Els grans moments passats en aquest riu, que segurament no deuen poder ser tant grans a ple estiu. Apostaria qualsevol cosa que durant els mesos de calor està plagat de gent i d'insectes (una barreja molt poc interessant per la que escriu).

Tot això i tant més en una mica més de tres setmanes de sandàlies, pantalons curts (i genolls pelats), samarretes de tirants i somriures gegantins, acompanyats de punxes, moltes punxes, cactus de flors precioses i arbres de flors violetes. Com deia la Noé, vaig tenir la gran sort de poder viure el San Marcos violeta, entre el cel blau i les serres verdes.

Fets i gent VII

Celebrant que porto 7 mesos celebrant cada despertar com si fos un dia especial... quant temps més ho podré seguir fent? Contenta per terres gauches, penjant-me de cap per avall i gaudint de les companyies itinerants.

Buenos Aires III -Argentina-

Una setmana per tenir una visió més intimista, jove, creativa i artística de l'apoteòsica ciutat. Al barri de la Paternal, a la casa d'Arregui, he pogut passar una setmana envoltada de 5 persones i una gata que, una vegada més, m'han regalat moments inimaginables. Un malabarista punk, una escenògrafa amb ànima d'àngel, un intel·lectual pseudoaburgesat (per preferir la lectura a l'alimentació) eclèctic i noctàmbul, un creador de complements amb "ojos de cielo", i un aprenent d'artista plàstic encantador... i jo, encisada amb tots ells, acurrucant-me amb l'Àfrica per contemplar la inspiradora escena (qui sap si alguna cosa se m'encomana...). 

Montevideo -Uruguai-

Avui les paraules tornen a ser de Mario Benedetti. També podrien ser de Quiroga o de molts altres grans escriptors del petit país però em rendeixo, altra vegada, als seus peus ja que és ell qui va condicionar la meva visió de la gris però bonica ciutat de Montevideo...

 

Palacio Salvo des de la plaça de la independència de Montevideo (té un edifici bessó a Buenos Aires, però està tant rodejat d'altres edificis tant grans i lletjos que ni tan sols es pot veure bé...) 

 

 

"He aprendido a querer ese monstruo folklórico que es el Palacio Salvo... Es tan, pero tan feo, que le pone a uno de buen humor... los diarios. Hay días en que los compro todos. Me gusta reconocer sus constantes... Qué diferentes y qué iguales. Entre ellos juegan una especie de truco, engañándose unos a otros, haciéndose señas, cambiando de parejas. Pero todos se sireven del mismo mazo, todos se alimentan de la misma mentira. Y nosotros leemos, y, a partir de esa lectura, creemos, votamos, discutimos, perdemos la memoria, nos olvidamos generosa, cretinamente, de que hoy dicen lo contrario de ayer, que hoy defienden ardorosamente a aquel de quien ayer dijeron pestes, y, lo peor de todo, que hoy ese mismo aquél acepta, orgullosa o ufano, esa defensa. Por eso prefiero la espantosa franqueza del Palacio Salvo, porque siempre fue horrible, nunca nos engañó, porque se instaló aquí, en el sitio más concurrido de la ciudad y desde hace treinta años nos obliga a que todos, naturales y extranjeros, levantemos los ojos en homenaje a su fealdad. Para mirar los diarios, hay que bajar los ojos."

 M. Benedetti, 1959 "La tregua"

El Pinar -Uruguay-

A 30 kilòmetres de Montevideo, rallant la costa del riu de la Plata, hi ha el Pinar, alguna cosa semblant a una macro urbanització de platja a les que estem acostumats a Catalunya. 8 dies en una casa de fang, a la Casa de Barro, de fet, amb grandíssima companyia i molt bons moments, aniversari inclòs. Una colla d'amics m'han fet d'anfitrions, de grans amfitrions. 

Durant aquests dies ha passat de tot, m'he banyat a les brutes aigües del río de la Plata, amb un sol que escardava el cap i també he vist com queien pins de 12 metres per culpa dels vents del sud que portava un cicló de nom desconegut. He après costums del lloc, culinàries i lingüístiques. He rigut, he parlat, he ballat, he anat amb bici, he passejat, he tornat a riure, he cantat, he mirat pelis, he llegit, he callat, he escoltat... He etc. I tot això entre bona gent i amb molt buena onda. 

I com a petita anècdota us deixo algunes paraules de Benedetti, del llibre Andamios. El narrador es retroba amb un antic amic en una platja de la seva terra natal, Uruguay, i li explica algunes coses del seu exili a Espanya. Escriu: "...vas aprendiendo las acepciones locales, y ya no decís "vivo a 3 cuadras de la plaza de Cuzco", ni pedís en el estanco (más o menos un quiosco) una caja de fósforos sino de cerillas, ni le preguntás a tu jefe cómo sigue el botija [o el gurise] sino el chaval, y cuando el locutor dice que el portero (o sea el golero) "encajó un gol" sabés que eso no quiere decir que él lo hizo sino que se lo hicieron."

l'interior de la Casa de Barro

i l'exterior.

El lavabo en deconstrucció després del cicló

L'Agustín, l'amfitrió, el pastís d'aniversari de l'Eugenia, la mel de l'Antonio i el mate de l'esmorzar

Alguns dels arbres caiguts

Colonia del Sacramento -Uruguay-

43 quilòmetres separen, en línia recta i creuant el Río de la Plata, a Buenos Aires de Colonia del Sacramento, a Uruguay. Un vaixell em va portar d'un país a l'altre. Mai m'hauria imaginat tantes diferències en les dues ribes del mateix riu. De l'hiperestimulant capital porteña a la tranquila ex colònia portuguesa gairebé tot canvia.

Un casc antic patrimoni arquitectònic de la UNESCO, amb un carrer especialment bonic que crec que a tothom encisa: calle de los suspiros. L'antic far, les ruines de la casa de comandància i les casones de planta baixa amb els jardins atapaïts. Els 5 quilòmetres de caminet de la riba o Rambla, plagat de mosquits assasins. Calma, molta calma. El verd dels molts arbres que omplen qualsevol espai i el marró de les aigües del Plata (com l'anomenen aquí).

I el mate, ai el mate. Si diuen que els catalans naixem amb un pà sota el braç, crec que els urugaians neixen amb un termo sota el braç i un mate a la mà. Perquè se'n facin una idea aquells que com jo desconeixen gairebé del tot la cultura del Mate:

• El mate és una infusió preparada amb fulles de l'"herba mate" (Ilex paraguaiensis), pot estar barrejada amb altres tipus d'herbes remeieres o es pot barrejar amb cafè.
• Kit: s'anomena mate al recipient on es prepara la infusió. A la canya que s'utilitza per prendre'l se l'anomena bombilla i es ceba el mate amb l'aigua calenta que es manté en un termo. La yerba es porta en tot tipus de recipients, al gust del consumidor.
• Prendre mate implica un ritual i, per tant, un conjunt de normes a seguir (no les explicaré, són moltes!)
• A Uruguay el consum anual de mate és més alt que el consum de totes les marques de refrescos juntes. És el país on es consumeix més mate en relació a la seva quantitat d'habitants.

Quan em deien que els uruguaians anaven amb bici amb el mate a la mà em pensava que exageraven, ara ja ho he vist. Els joves se'l prenien asseguts a les voreres mentre sortia música eixordadora dels seus cotxes. Les parelletes estintolades als bancs passant-lo d'una mà a l'altra. Els que passejaven el gos amb feines per poder tenir els animals sota control mentre el cebaven. O els que pescaven asseguts al moll amb la caixa dels estris a un costat i el mate i el termo a l'altre... molt curiós als meus ulls.

A més de per aquesta qüestió Uruguai també sorpren per ser una de les societats més semblants a la que jo estic acostumada. No obstant hi ha certes coses que et recorden que estàs a sud amèrica, com per exemple veure 3 persones sobre un vespino, això sí, aquí tots amb casc! 

Colonia m'ha servit de porta d'entrada i sortida del país. Hi vaig estar 2 dies a l'arribar d'argentina i hi vaig tornar 2 dies més abans de deixar el país, això em va permetre veure el poble en dies d'entre setmana i en cap de setmana. Si en la primera ocasió em va encantar no puc dir el mateix de la segona visita. Tot i així, és un bonic lloc per on deixar-se caure si es té l'oportunitat...

Buenos Aires II -Argentina-

A una de les primeres entrades del blog li posava de títol Buenos Aires i l'acabava dient que hi tornaria: ho he fet. Serà que potser fins i tot sóc una noia de paraula...

Aquesta tornada a la capital ha estat més tranquil·la i menys turística. Això sí, les cosetes pendents que m'havien quedat les he satisfet amb escreix. Per exemple, per fi vaig trobar l'escultura de Mafalda a Sant Telmo i també vaig poder disfrutar de la Feria de Matadero, on un grup de Gauchos galopen a tot drap per sobre l'asfalt del carrer i intenten agafar un anell, que penja d'una estructura semblant a una porteria, amb un estri que està entre el bolígraf i el punxó... increïble. 

Tot i estar prohibit estacionar hi ha qui no en fa cas

Una bona estampa

El cartell de la fira amb le tipologia típica

Aquest és l'anell a aconseguir

I aquesta la forma de fer-ho

Aquí un altre genet

i un altre

i ja no en poso cap més!!

M'havia de fer aquesta foto : )

La realitat és que això és Buenos Aires on, definitivament, t'hi pots trobar de tot!!!

Fets i gent VI

Celebrant mig any de grans aventures i molt millors vibracions! desitjo que segueixi així. De totes maneres: us estimo!!

Humahuaca -Argentina-

Tornar a entrar a Argentina va semblar d'allò més natural: coneixia les rutes, sabia quin seria el pròxim poble pel que passaríem, podia recordar trams de carretera i destins dels "colectivos"... Tot i conèixer la zona, gràcies a les recomanacions d'en Luís, vaig decidir parar a Humahuaca i fer-hi nit (portava a l'esquena 18 hores de bus de La Paz a Villazón, havia creuat la frontera de Bolívia i Argentina a peu, on em volíen multar per excedir-me de dies amb la visa de turista, i de la Quiaca, primer poble argentí, havia agafat un altre autobús de 3 hores fins aquí... total, més de 25 hores en trànsit i rebentada: parar era una necessitat).

Al poble hi havia passat una horeta esperant un bus a mitjans de maig, calculo. Ni tant sols m'havia dignat a fer una ullada al centre sinó que en aquell moment vaig decidir esperar-me a l'estació dels busos. La segona visita va ser totalment diferent: l'objectiu era conèixer a Raúl Prchal. El parce colombià m'havia explicat que hi havia un home, un vell hippie anarquista, que acollia gent a casa seva amb l'única condició que complissin les normes de convivència escrites en un full que se t'oferia en el moment d'entrar al Castillo de adobe per la porta perpètuament oberta.

Quan vaig travessar el portal i vaig veure aquell home de perilla blanca de mig pam, barret d'ala ampla, prim i amb pinta de Quixot desmanegat mastegant fulles de coca (com fa la majoria de població en aquelles latituds), acompanyat per una dona, que va resultar tenir 20 anys menys dels que jo li havia posat, a la que vaig ser incapaç d'entendre durant una bona estona, em vaig preguntar on coi m'havia ficat!

Però com sempre, les primeres impressions no ens ho diuen tot. Les evidències queden clares i s'hi sumen altres fets: una vida de borratxeres, bohèmia, art transgressor i voluntat de fugir d'un sistema (que ha aconseguit fer força efectiva) per part d'ell i que li ha deixat molts coneixements i també moltes seqüeles, en tots els sentits. Per part d'ella, una infància duríssima d'abusos de tota mena en un territori del tot hostil, una fugida quan encara no arribava a ser una noia, diversos brots psicòtics i l'alcohol com a "solució" per tot plegat i així segueix... 

No sóc prou hàbil com per explicar com em vaig sentir i és que per res va ser desagradable, tot el contrari, compartir un parell de dies amb ells em va suposar desfer-me d'uns quants prejudicis més, conèixer perspectives vitals que per mi semblaven impossibles i, sobretot, aprendre a escoltar una mica més. Veure com el pati de la casa, que estava feta de tova, s'omplia amb 4 o 5 alcohòlics que no sabien on més deixar-se caure, i que allí podien estar tranquils i beure fins a morir, era més que sorprenent, però veure el respecte que aquests li tenien al "comandante", al seu espai i als altres hostes, encara ho era més...

El llibre que em va dedicar amb la seva pluma gegant d'ocell desconegut és una de les tantes obres que li han permès viure intentant ser coherent amb les seves creences (no serem tant innocents com per creure que ha estat del tot coherent). Me l'emporto amb mi, juntament amb un grapat de fulletons anarquistes, dels que si bé no comparteixo els ideals en la seva totalitat, em permeten saber una mica més. També segueix amb mi el dubte de si aquell home que vaig conèixer és un geni o un boig però no el pretenc resoldre, sigui el que sigui em va encantar poder-lo conèixer.

La Paz -Bolívia-

Dos mesos no és gaire temps però dóna de si. Dos mesos vivint en una de les capitals a més altitud del món. Ciutat de pendents pronunciades, trànsit eixordador, mercats inacabables; ciutat de gent oberta i agradable, de gent tancada i maleducada; ciutat de bebedors empedernits o bebedors fins a morir; ciutat de polleras i barrets... així podríem seguir amb un degoteig de paraules que descriurien d'una forma o altra la meva Paz. Meva perquè després d'aquest temps he pogut compartir amb molts altres foranis opinions sobre la ciutat, totes diferents, coincidint en alguns punts i diferint en molts altres. Suposo que cadascú la veu segons allò que hi viu i haig de reconèixer que les meves vivències a la Paz han estat fantàstiques.

L'escalada a Aranjuez, un  barri de la Paz, m'ha regalat un molt bonic grup d'amistats i la possibilitat de compartir amb elles i ells la vida paceña des del seu interior, coneixent aquestes coses que com a visitant sovint et queden vetades. També cal reconèixer-ho: enfilar-me per les parets m'ha permès apropar-me a un estatus de la societat boliviana al que per iniciativa pròpia, molt probablement, no m'hagués acostat i que també va bé conèixer.

La "posada El Carretero" mereixeria una entrada per si mateixa, amb títol propi (no la tindrà...). Vaig entrar a l'habitació 21 el 20 de juny a les 8 del matí, després d'un viatge de 12 hores amb autobús i mig malalta, i vaig pensar que el dia següent sortiria d'aquell "antro" i buscaria un altre lloc per quedar-me. Quan anava a dormir aquella mateixa nit pensava que era un "antro" estupendíssim. El que no m'imaginava era que hi acabaria vivint dos mesos. 

Les històries que podria explicar del Carretero són mil, també són mil les persones conegudes i les rialles, les converses i els àpats compartits. Si us ho hagués d'explicar tot no acabaríem mai. Al pati interior, sota el tros de cel d'en Fabri, hi vaig poder veure pallassos, aplaudir concerts, participar en tallers de malabars, aprendre a jugar escacs (ja n'hi me'n recordava gairebé!!), intercanviar tècniques de macramé i disfrutar d'espectacles de foc i llum. I en aquell pati, repartits entre moltes de les persones que hi vaig conèixer, s'hi han quedat uns quants trossos de mi amb els que qui sap si potser tinc la sort de tornar-me a trobar al llarg del camí que a tots ens queda per davant...

Sortint de les muralles del Carretero La Paz em tenia enamorada. Un bon sandwich de palta al Lanza, una Llaucha davant de l'edifici de correus de Bolivia o un mil fulles de dulce de leche i crema chantilly dels Pollos Copacabana sempre es posaven bé. Trenta mil vegades havia passejat pel Prado veient la gent passar igual que passava jo... i no me'n cansava. O pujar pels carrers de darrera San Francisco (evitant l'odiada Sagárnaga) guaitant per les parades del mercat negre. Anar a la cinemateca o al mur. O caminar per la passarel·la de fusta des d'on la vista de la ciutat impressionava: cases i més cases baixant per les vessants i seguint el camí que abans dibuixava el riu (ara està soterrat). Anar a beure una gerreta de vi o una cervesa fresca al Bocaysapo. Menjar unes Salchipapes o una hamburguesa a la rostisseria que hi havia a una quadra i mitja per la Junín. Etc.

Sí, La Paz té coses a millorar, com qualsevol altre lloc del món però a mi, sens dubte, em va enganxar. A punt per tornar-hi en qualsevol moment.

Yanapi, El Alto -Bolívia-

Jimena, Gladys, Sandra; Lídia, Mari; Marta i totes les petites. Juan Carlos, Núria, la Doc, Joanna, Thilo, Marielas... Un grup de grans persones que m'han permès aprendre el que no està escrit. M'han permès conèixer una part de la vida alteña i, per extensió, de la vida boliviana que a moltes persones els queda vetada per llunyana als seus plans de viatge. 

Jo tampoc ho tenia en els meus plans però haig de reconèixer que des de la quarta setmana aquests es van deixar de  realitzar... La realitat és que han estat dos mesos d'una experiència inolvidable i que espero poder repetir en un moment o altre. Yanapi i la seva gent, tota aquesta quantitat de nenes i noietes, m'han fet créixer una mica més. No trobo la manera adequada d'agraïr-ho...

Camino del Choro i Coroico -Bolívia-

I és que aquesta entrada ha de ser diferent, igual que diferent ha estat el camí per arribar al destí escollit. En aquest cas la ruta escollida per arribar a Coroico, el nostre destí final, és l'anomenat "camino del Choro", una ruta precolombina que encara avui en dia comunica amb la Paz a diverses comunitats que viuen aïllades entre els cims de gairebé 5000 metres del nord de la ciutat i Los Yungas, la zona de cultiu de coca per excel·lència a Bolívia i on es troba la localitat de Coroico. Així va ser el nostre camí, d'en Luís, un malabarista colombià i excel·lent persona i meu.

Tot comença amb la pujada a la Cumbre, enmig de la boira i el fred...

Les alpaques s'arreceren de la tempesta que venia de la Cumbre, a més de 4980 metres d'alçada

però ni el fred, ni la neu, ni el vent fan que pari de riure...  el cistell és una altra història.

De cop ens topem amb ella (no li vaig demanar el nom però tenia 21 anys) que ens demana ajuda

i sota la neu i més tard la pluja, l'ajudem a ella, al seu marit i al seu germà Vidal a baixar les bigues que seriviràn per construir la seva nova casa a Chucura.

Però, ho hem de reconèixer, no som capaços de tibar les bigues fins al destí final. Després de 3 hores les mans ja blaves ens diuen prou però seguim amb el camí.

Fins arribar a Samaña Pampa, un refugi a 3950 msnm.

On la casera, a més de ser simpatiquíssima, ens prepara un cafè calent i un mate de coca que ens fan desempallegar dels calfreds que fa estona que ens ataquen.

Al matí següent llevar-se i veure la Cumbre no té preu.

I camí avall seguim.

La vegetació i la temperatura van canviant a cada pas.

Prou com perquè el Luís aprofiti el magnífic entorn per regalar-se un bany (extramadament fresc pel meu gust).

Una vegetació que sovint ens captiva per la seva exhuberància.

Ja al segon campament, Villa Loa, li explico al parcero que la màquina fa ràfegues automàtiques de tres fotos...

mentre esperem que els espaguetis bullin dins l'olla que Don Víctor ens ha deixat molt amablament.

Al tercer dia les coses comencen a prendre un rumb de conte: el Luís encanta a les gallines i coneixem al Bello Durmiente, un jovenet de 13 anys a qui no aconseguim despertar cridant i xiulant durant més de 10 minuts però que desperta amb la remor d'un bolígraf escribint sobre un mocador de paper (i evidentment ens va espantar d'una manera bàrbara)

Però els ponts ja no són de conte de fades i el camí a seguir es complica...

a més de les trampes que ens posen les bruixes, on fàcilment pots quedar enredat.

A més, al final del dia, el gat no porta botes.

Sí, així és com ens llevem el quart dia, a Sandillani, on el cistell ens abandona (per gran descans d'en Luís, el seu encarregat) i es queda en les bones mans de Don Benedicto.

Després de les últimes 3 hores de caminada arribem a Chairo, fi del camí del Choro, però encara ens queden més de 17 quilòmetres de pista, com bé reflexa la cara d'en Lucho.

Quilòmetres dels que ens salvem gràcies a la boja conducció d'una mestra xilena radicada a la zona i al sotregat darrera de la "ranxera" del que sembla el capellà del poble (però que segur que no és perquè va acompanyat de dona i fill) i que sense saber-ho ens fan feliç!

De totes maneres així és com acabem...

descansant al pati de casa de Don Severo, entre gossos en zel i mosquits famolencs,

i disfrutant d'increïbles vistes que s'assaboreixen encara més després de l'esforç.

Sense en Luís segur que el camí hagués seguit sent impressionant però, ni de bon tros, tant divertit. 71 quilòmetres d'històries, cansament, alegria, riures, complicitats i, sobretot, una bona amistat.

Isla del Sol -Bolívia-

Tothom es posava místic, em parlàven de magnetisme i màgia, de sensacions a flor de pell, de kins i no sé quantes històries més. Jo, amb el meu escepticisme gairebé perpetu, me'ls escoltava intentant dissimular un lleuger moviment de negació que el cap em feia de manera autònoma, sense que jo li ho manés.

No m'haig de menjar les meves paraules perquè no les vaig dir en cap moment (sort) però sí que haig de reconèixer que vaig canviar de pensament: l'illa se sent màgica. No pas a la part sud, on només desembarcar ja et cobren per trepitjar terra ferma, ni tampoc mentre puges els centenars de graons de l'escala de l'inca o Yumani, ni tampoc quan camines per entre les desenes de restaurants, hospedatges i altres tipus de serveis per a turistes... però de cop estàs allí, enmig d'un camí empedrat a estones o, senzillament, de pedra viva, emblanquinada per tantes trepitjades i la inclemència del temps i alguna cosa estranya t'envolta, a més de les magnífiques vistes del llac Titicaca, l'Illa de la Lluna i fins i tot la cordillera real, amb el majestuós Illampu, altre vegada mirant-te des del seu tro. 

La meva incredulitat heredada i ben desenvolupada fa que ara per ara sigui incapaç de posar-me a parlar de manera metafísica i, d'alguna forma, permetre'm explicar-vos les sensacions que vaig tenir durant les tres hores de caminada de sud a nord però us asseguro que sola i allà al mig les coses eren diferents... al cap i a la fi cadascú nota allò que està disposat a sentir, serà que en aquells moments no em negava a res.

L'illa està plagada de restes arqueològiques que em mirava d'enllà, per no portar suficients bolivians per poder-ne pagar l'entrada, ja que me'ls havia gastat pagant el dret de pas que cobra cada una de les tres comunitats indígenes que habiten l'illa (Yumani, Ch'alla i Challapampa). I és que la màgia de l'illa no la hi otorguen la colla de hippies que la visiten i en parlen, ni tampoc els seus habitants, sinó que ve d'antic. Una llegenda explica que és en el llac on van néixer els cossos celestes: el Sol, la Lluna i les Estrelles van sortir de les aigües del Titicaca cap al cel. Sembla ser que el déu Viracocha va ordenar al Sol i a la Lluna que deixéssin la terra i anéssin al cel per il·luminar tota la terra, ja que aquesta havia estat en la foscor durant molt temps. Així doncs, el peregrinatge a l'illa per viure'n la seva màgia i venerar a aquestes divinitats ja es donava abans de l'arribada dels incas a la zona, res de nou.

Pel que fa a mi, no sé si va ser per culpa del sol que m'escalfava el cap, pel cansanci o per la màgia i la calma que es respirava al llarg del camí que quan vaig haver arribat a la zona nord vaig veure més que necessari asseure'm i disfrutar un moment de tot el que m'envoltava: aigua, roca, aire i animals diversos. Al cap d'uns instants vaig creure necessari estirar-me i disfrutar dels dibuixos diàfans que els núvols pintaven sobre aquell immens cel. Al cap d'uns altres instants vaig poder disfrutar d'una de les millors migdiades de la meva vida d'incansable insomne. I aquella nit seria igualment capaç d'entrar a la fase rem del son sense cap mena de dificultat, cosa més que estranya en mi.

Sigui amb més o menys màgia, amb més o menys bolivians, o amb més o menys viatjers i turistes pel voltant, crec que l'illa del Sol és un d'aquells llocs on anar a disfrutar, ni que sigui durant unes hores, dels aires del llac i de la calma que l'entorn li otorga i l'illa ens regala.

Copacabana -Bolívia-

Lloret de mar a la boliviana o Copacabana, com vosaltres ho preferiu. Evidentment ni les dimensions de la localitat ni els recursos invertits als serveis que s'hi ofereixen són els mateixos, ni tampoc la televisió alemanya ha decidit realitzar-hi un reality show, però Copacabana et rep com a poble turístic per excel·lència. Haig de reconèixer però que, per poc que m'agradi, el poble té un vel d'encant que li otorguen els petits turons que superen els 4000 metres i les aigües de blau cobalt del Titikaka que l'envolten. Potser això és el que enganxa a tanta gent i fa que molts joves i no tant joves decideixin instal·lar-se a les seves terres durant bones temporades (sí, el poble està ple de hippies).

La verge de Copacabana és una altra de les atraccions turístiques del lloc, no pels hippies, evidentment, sinó pels conductors i propietaris de vehicles. Sí, ho heu llegit bé. De fet, gairebé en qualsevol truffi, mini o micro del departament de La Paz en el que pugis hi pots trobar una referència a la benedicció rebuda de part de la Verge. Ja sigui amb un adhesiu representant la figura de la dona, un parasol brodat amb grans lletres daurades on s'hi llegeix "bendecido en Copacabana" i que venen les caseritas davant mateix de l'església del poble, o amb uns ornaments de paper amb forma de papallona o ram floral que poden arribar a ser una mica kitsch però que no desentonen amb la resta d'ornaments que solen plagar els vehicles bolivians, qualsevol mobilidad mostra orgullosa la benedicció. Això fa que cada matí, davant de l'església puguis disfrutar d'un espectacle de cotxes, autobusos i camions, amb els capós oberts, esperant les preuades gotes d'aigua beneita.

Una altra cosa curiosa que t'ofereix el poble i que no m'he trobat enlloc més de la poca Bolívia que he pogut recórrer, és la distribució del mercat i és que si alguna cosa hi ha d'aquest país que em tingui encantada són els seus mercats (us asseguro que se'n podria fer un estudi que permetria fer una bona aproximació antropològica i sociològica a les diferències entre els departaments i ciutats del país). Resulta, doncs, que el mercat de Copacabana, a diferència de tota la resta (hi ha hagut gent que m'ha assegurat que és únic al país), divideix els seus "comedores" en dos edificis diferents: un per les caseras que ofereixen "almuerzos" i l'altre per les "cafeteras" i aperas, les primeres oferint cafè i sanguches i les segones oferint api i pasteles.

Potser caldria explicar-vos que els mercats bolivians són el millor lloc on alimentar-te, sobretot pel que fa referència al preu, i és que un dinar amb una sopa de primer i un segon de carn o peix acompanyat per arròs o fideu et costa menys d'un euro... i per tant les visites hi són freqüents, fent que els agafis apreci i aprenguis a distingir-ne qualitats o mancances. Així doncs, l'ordre que s'estableix fent aquesta separació s'agraeix moltíssim tenint en compte que sovint resulta més que complicat ubicar-se dins els grans edificis que alberguen els mercats bolivians.

Un dia i mig per apreciar aquestes curiositats que t'ofereix el lloc i disfrutar d'una increïble posta de sol des del cim del turó Santa Barbara sobre les aigües del llac Titikaka, acompanyada per un grup de viatgers macrameristes, malabaristes i artistes mentre sonen cants a Haile Selassi I (que si la majoria d'ells entenguéssin, probablament no escoltarien per sectaris...). Després de tot plegat, una barca i cap a la Isla del Sol...

Fets i gent V

Segueixen passant els dies, segueixo vivint mil moments per explicar i segueixo amb el neguit al pit quan em plantejo quina serà la pròxima situació que m'emocioni, persona que em sorprengui o cosa que em satisfaci. Que segueixi així!

Sorata -Bolívia-

Després de molts dies pels voltants de La Paz el cap de setmana passat vaig anar a Sorata. Acompanyada per l'Ale, un pibe argentí, vaig agafar un micro que ens va portar a Sorata, un petit poble a les faldes del nevado Illampu.

No sabia què seria el que em trobaria allà i evidentment em va impressionar. Un pic de més de 6000 metres cobert de neu treient el cap entre palmeres, avets i flors de mil colors diferents. Un poble, sota la seva ombra, que s'escampa per pendents impensables fins al llindar del riu. Unes grutes habitades per ratpenats invisibles als meus ulls miops que només es fixaven en l'aigua transperent que té el llac per on pedalava en un patinet. Unes empanades de formatge més que excel·lents fetes per la caserita de la casa on estàvem allotjats... i així podria anar sumant.

Desconnexió del caos semiorganitzat que regna a La Paz... i amb ganes de tornar-hi.

Fets i gent IV

I és que tot segueix fluïnt amb bones notícies que venen d'aquí i d'allà. Amb persones que venen i se'n van i que amb aquest va i ve s'emporten un trosset de tu mentre te'n deixen un de seu per si de cas el buit deixat fos massa gran. Seguint amb el camí per marcar amb ganes i energies renovades...

La Paz (!) -Bolívia-

Normalment escric les entrades sobre els llocs visitats just quan en marxo però és que aquesta vegada he decidit quedar-me un temps a la ciutat de La Paz. No molt temps tampoc, en principi una mica més d'un mes, si tot va bé fins a mitjans d'agost. No puc donar cap raó per explicar la decisió, senzillament tinc ganes de quedar-me un temps aquí. Com que no en marxo no n'explicaré gaire res en aquesta entrada, sinó que l'utilitzaré més com a avís per navegants i és que durant aquest mes i escatx no sé com seran les entrades del blog. Així doncs, quedeu avisats!

Sucre -Bolívia-

O la ciutat que no he viscut. I és que de sucre només n'he pogut veure quatre carrers, alguna església preciosa, la casa de la independència, el mercat... però em sembla que la visita a aquest últim per fer-hi un bon àpat i un millor suc encara, m'ha fet enclaustrar durant sis dies dins de l'alberg només permetent-me passejades del llit al lavabo i viceversa. La ciutat blanca o la ciutat on va néixer bolíva no m'ha deixat disfrutar prou del seu encant (i és que certament és ben bonica) però de totes maneres me'n vaig...

Me'n recordaré dels moments al pati del mercat mentre intentavem esbrinar més coses sobre Chuquisaca per poder resoldre els mots encreuats, dels moments asseguda als bancs de la plaça mirant la gent passar i disfrutant del sol i també de la veu del taxista que em va portar fins a la terminal de busos i que em deia, mentre em mirava pel retrovisor: ah! española, por eso ese castellano tan perfecto, ai qué linda debe ser españa no?... pero yo nunca la podré visitar, nací y moriré en Sucre... I jo mentrestant no sabia si fondre'm, dir-li més mentides o amagar el cap dins el magnífic pastís que l'altra passetgera del taxi portava a les mans per no notar tanta amargor...

Fets i gent III

De com un virus estomacal et pot fer oblidar que acabes de viure 27 dies més d'aventura, coneixement, aprenentatges, noves amistats, etc, i fer que 4 dies de malestar pesin més. Això sí, visca el cotrimoxazol forte!

Potosí -Bolívia-

Primera ciutat boliviana visitada. A la sombra del Cerro Rico o Sumac Orcko (en llengua quechua) s'estenen milers de cases de tova o totxo, segons la zona, que semblen regalimar per la vessant de la muntanya. Els colors ocres dominen tot el paisatge, tant de la ciutat com de les rodalies, però la vista és espectacular.

Fa 500 anys 160.000 persones vivien a Potosí. Els minerals que sortien de les entranyes del cerro la van fer la ciutat més rica del món durant gairebé un segle... però tot el que puja ha de baixar. Sobreexplotació de recursos naturals però també humans (sinó que els ho preguntin als indigenes i, posteriorment, als esclaus africans que es van comprar com a mà d'obra barata); epidèmies; i altres tipus de problemàtiques van fer que al cap de tres segles a la ciutat no hi quedéssin més de 7000 habitants.

Ara torna a tenir una població aproximada de 160.000 habitants però s'ha acabat amb la sumptuositat de la colònia espanyola, no s'erigeixen més esglésies a cada dues quadres, els àngels i verges escolpits en aquestes ja no tenen ales d'argent ni tampoc robes daurades i la muntanya ja no plora llàgrimes de plata.

Les llàgrimes ara em cauen a mi a l'entrar a la mina Rosario on ens expliquen les condicions de treball i de vida de la gent que avui en dia segueix intentant guanyar-se el pà a les entranyes del gran Sumac Orcko. Se'm plantegen tantes maleïdes contradiccions que sóc incapaç d'explicar-vos res del que vaig sentir o pensar... però suposo que el que sí que és cert és que la mina no és per res semblant al que m'havia imaginat.

Sortint de les tenebres torno a veure els colors de les faldilles i els farcells que porten les grans dones bolivianes i de sobte em sembla que potser tenen aquests tons per contrarestar la negror que viuen i veuen dia a dia la majoria dels seus companys, germans i fills. Sortint d'allí dins tot té un altre color però els tons ocres segueixen dominant tot el paisatge...

Salar de Uyuni -Bolíva-

Paga una excursió de tres dies amb un nom tal com Salar de Uyuni i podràs creuar fronteres acompanyada per altres guiris i, si tot va bé, disfrutaràs dels aires andins a més de 4000 msnm sense tenir en compte que el soroche, molt probablement, t'enganxarà. 

A més podràs observar flamencs menjant a llacunes multicolors: la colorada, d'un to vermellós degut a sediments i algues; i la verde de color verd turquesa gràcies a la presència de minerals de carbonat de calci, plom, magnesi i arsènic (alguns hi afegeixen l'oxidació del coure, jo no hi entenc...). També els podràs veure a altres llacunes "altiplàniques" amb noms com Hedionda, Cañapa o Kalina. A la Onda no n'hi haurà, massa profunda.

Suposant que les punxades de rodes i el mal estat dels tot terrenys no et faci la pua, travessaràs deserts, t'impressionaran les llengües de lava solidificada, veuràs guèisers i volcans en acció a 5000 metres d'altura, et banyaràs en aigües termals, espantaràs vicuñas i llamas amb el soroll del motor i formacions de roques amb noms com árbol de piedra o desierto de Dalí (ja té tela) faran les delícies dels aprenents de fotògrafs.

Si segueixes amb ganes de delirar encara una mica més amb tanta bellesa natural, també podràs fer-te pujar l'autoestima (o no) mentre fas una sessió de fotos al salar més gran del món, amb més de 10.000 km quadrats, on jugaràs amb les perspectives i et preguntaràs com coi va sorgir aquest immens espai blanc que et deixa cega i sense alè.

Definitivament el que en un principi em semblava una de les turistades més grans que podia fer ha acabat convertint-se en una de les millors experiències de la meva vida, encara que també hi hagi hagut moments tediosos i avorrits de carretera de grava, tot plegat ha sobrepassat, sense cap mena de dubte, totes les meves expectatives... i la companyia ho ha acabat d'arrodonir! Més que contenta segueixo cap a Potosí...

San Pedro de Atacama -Chile-

Des dels peus dels Andes i a l'entrada del gran desert d'Atacama em despedeixo de Chile. Que wea la wueona!!

Tilcara i Iruya -Argentina-

Dos en un. És el que hi ha. Dos petits pobles que m'han fet passar 6 dies més que agradables. Tots dos força turístics, més el primer que el segon però crec que és més per una qüestió de falta d'infraestructures que no per manca de ganes. A més de 2500 msnm el primer i a uns 2900 el segon, han estat bons llocs per iniciar-me en les excursions a alçades considerables. El paso del Abra condor a 4000 msnm sembla una bona prèvia a l'entrada a Bolívia (quantes expectatives...)

(Ara mateix sona Flaca de Calamaro i no em puc concentrar i escriure. De fet fa molta estona que sona un directe de Calamaro, que alguns aquí anomenen Calamardo, no sé si amb gaire afecte)

Al tema, Tilcara amb les seves penyes, el seu Pukará, les seves artesanies i la seva Garganta del diablo (molts pobles de la zona tenen la pròpia) m'ha deixat força embadalida però haig de reconèixer que, per mi, Iruya li passa la mà per la cara. Només la carretera que t'hi porta (195 km dels quals els últims 57 són de ripio o camí de carro) ja et deixa més que astorada i et convida a desfer-te de pors i temors ja que si no te'n desfàs no goses agafar el colectivo de tornada. Potser si m'haguéssin explicat les condicions de la carretera i del bus no hagués arribat mai a aquest poble... 

A banda de la carretera, l'enclavament del poble és espectacular, just al llindar de precipicis i dividit pel pas del riu que per res m'agradaria veure en època de pluges. Envoltat de parets de roques multicolors, rius que obren nous camins i destrueixen passos existents, burros que pasturen al seu aire esperant ser carregats per un o altre, dones, grans i joves, que branden les brides dels animals amagades sota barrets de grans ales, pells fosques i ulls encara més foscos... i faldilles de vellut. Tot plegat sembla voler dir-nos que ja ens queda lluny aquella Argentina europeitzada. Benvinguda a les terres andines!

P.S.: recordaré Purmamarca com l'últim dels magnífics pobles de la quebrada humahuaquenya i també de la meva argentina particular...

Salta -Argentina-

Salta la Linda, li diuen. Si bé és cert que té més gràcia estètica que la resta de ciutats que he pogut visitar a Argentina, aquesta gràcia li és otorgada bàsicament per cert estil arquitectònic que per aquí anomenen neogòticalgomés però que jo, que no sé res pel que fa referència a estils arquitectònics, anomenaria senzillament arquitectura colonial. A mi, molt honestament, m'agraden més les casones d'adobe, cal i porxades de fusta de cactus o cardón que vam poder veure pels Valles Calchaquíes, que els edificis de colors pastels recarregadíssims de volutes, columnes i altres ornamentacions de les que no en conec els noms que omplen el centre de la ciutat. De totes maneres haig de reconèixer el seu lindismo.

M'ha semblat que Salta, a més de ser la Linda, és alguna altra cosa. Durant els 3 segles de colonització espanyola va ser ciutat de pas, comerç i intercanvi i m'ha donat la sensació que encara avui queden rastres d'aquesta condició i és que està plena de persones de procedències ben diferents mercadejant amb allò que tenen, ja siguin pesos comuns, bones veus, artesanies, menjars o, senzillament, morro.

També haig de parlar de la donzella, la nena del llamp i el nen del Llullaillaco, tres personetes que van morir per hipotèrmia en una petita cambra al cim del volcà Llullaillaco envoltats per magnífiques artesanies que formaven part del seu aixovar que, sense cap mena de dubte, va fer que els déus els dónessin una millor benvinguda. Fora conyes, al Museo Arqueológico de Alta Montaña es pot conèixer la seva història i veure un dels cossos (els exposen per torns per evitar que es "malmetin") i que en el nostre cas va ser el nen. Impressionant i èticament discutible. Del que ningú parla és de la quarta mòmia del museu. La Reina del Cerro o Momia del Chuscha, que ha tingut uns últims 90 anys de vida força moguts, i que gairebé pot ser una arma mortal, sobretot si la persona que prem l'interruptor de la seva vitrina pateix algun tipus de cardiopatia. 

Ciutat d'encreuament de cultures i d'aculturització que m'ha deixat passar tres dies de calma i tranquilitat entre els seus carrers estretons i les seves casones de planta baixa. Entre els seus edificis recarregats i les seves cares morochas. Chau Linda.

Valles Calchaquíes -Argentina-

Quatre dies de paisatges de colors espectaculars i camins sinuosos, que continuen, continuen i continuen.  Quatre dies de bona companyia amb l'autoanomenat "catalanteam", només per si de cas ens demanéssin d'on som. Quatre dies de vins, cascades, caminades, peus molls, riures escandalosos, silencis imperants, menjars suculents, cases de tova, pebrots assecant-se al sol, congosts de mil colors, coures oxidats barrejats amb granits amb més o menys quars, faldespat i mica... i persones, moltes persones amb les seves històries, que s'han explicat al voltant de magnífics plats d'asado o mig ofegades pel so de l'ukelele, la guitarra o la flauta travessera... I per donar-hi un petit toc de fantasia: la veu papissota de la petita Mel que en el càmping que muntarà de gran hi tindrà un escriptori per poder-hi fer música i artesanies. O l'alberg que tindrà la Marina, amb una cuina gegant i pintat de colors ben vius i bonics... Així continuem somiant i creixent!

P.S.: hem travessat molts d'aquells camins que en Joan ha somiat mil vegades recórrer amb la seva maquineta...  hauries disfrutat com la canalla pare!!

Tafí del Valle -Argentina-

En realitat és mentida, el títol hauria de ser: San Juan, San Agustín del Valle Fértil, La Rioja, San Miguel de Tucumán i, finalment, Tafí del Valle. El recorregut entre aquestes ciutats i pobles ha estat més aviat ràpid fins a arribar a l'ultim destí. Això no significa que no hagi estat interessant o, com a mínim, entretingut.

L'arribada a San Juan va ser força decepcionant, més per les expectatives que jo en tenia que pel que en realitat el lloc m'oferia. Diuen que les persones tendim a ser dolentíssimes fent previsions, que sovint ens equivoquem. Sé segur que jo en sóc... Però per sort això no suposa un gran problema. Una estada gairebé furtiva a la ciutat i el dia següent cap al Valle Fértil!

Tothom qui viatja a Argentina suposa que Buenos Aires és el lloc perfecte per aprendre a ballar tango. Jo en vaig poder aprendre a San Agustín, on un tal Indio ens va fer una magnífica classe a 8 guiris tips d'asado i fernets, que no sabien massa com fer-s'ho per no entrebancar-se, sobretot jo, que he pogut ratificar que sóc una negada pel ball. El valle de la Luna va ser la visita obligada des d'aquest poblet. Un paratge força espectacular i que feia gairebé deu anys que tenia entre cella i cella.

Amb la companyia de la Cris i quatre motxillers més vam abandonar el poble a les 3 de la matinada per començar un periple de colectivos el primer dels quals ens deixaria a la Rioja, una hora per fer un mos i el segon cap a Tucumán on el dubte ens va envaïr: ens quedem a la ciutat o seguim endavant i ens perdem per la muntanya? Mai saps del tot bé què és el que et trobaràs a la propera parada per tant sovint es fa força complicat decidir.

Per una cosa o per una altra vam acabar decidint seguir amb l'expedició cap a Tafí. Ja haviem perdut la meitat dels integrants del grup però la Cris, un francès i jo vam agafar el tercer bus, que sumava tres hores més de recorregut a les tretze que ja portàvem acumulades. Finalment Tafí, de nit i plovent...

Muntanya, llac, la Marina i en Xavi, bon menjar, calma, cavalls, menirs... Tot i rebre'ns d'una manera força desagradable, aquest petit poble a més de 2000 metres d'alçada ens ha brindat (vinga parauletes) uns magnífics dies, si més no, a mi. A veure què el seguirà!

Fets i Gent II

Aprenent a viure el dolce far niente, normalment acompanyada. Sinó es dóna el cas també es gaudeix dels moments de sol·litud. Amb la Creu del sud com a icona del canvi segueixo fent camí. De moment vaig anant endavant tot apuntant a Polaris. Mentrestant el ball de partícules continua sent propici... i que segueixi així!

Mendoza -Argentina-

Mendoza viu als peus dels Andes, literalment. Després de travessar la majestuosa serralada just per sota la sombra de l'Aconcagua, tot creuant la frontera entre Chile i Argentina, vaig arribar a aquesta ciutat que s'exten en una plana que la vista no es pot acabar, on la línia de l'horitzó arriba més enllà del que un pot veure.

La ciutat és famosa pels seus vins. Si per un costat té els espectaculars Andes, per la resta de costats hi té vinyes, extensions i més extensions de vinyes. Merlot, Malbec, Syrah, Cabernet sauvignon... són alguns dels raïms més produïts en aquesta zona. Jo ja he triat: em quedo amb el Malbec. Probar-los tots va tenir lo seu ; )

Tornar a Argentina ha suposat un bon canvi altra vegada, no comparteixen, per res, la calma dels xilens però topar amb persones com la Victòria, que m'ha acollit a casa seva, fa que una s'acostumi ràpidament al ritme vital de la ciutat, ràpid, intransigent amb el forani i marcat pel sol. Així, gràcies a ella, he pogut disfrutar d'una ciutat que a primer cop d'ull no m'havia entusiasmat i que al final m'ha ben sorprès. Seguirem amb Rumboperdido...

Santiago -Chile-

Si haig de ser sincera no he fet gaire el turista a la ciutat de Santiago sinó que més aviat hi he fet vida de pseudoestudiant universitària: festa gairebé continua, bona vida, millor menjar, passejos pel barri Bellavista i per arrodonir-ho una visita en un dels bars més emblemàtics de la ciutat: La Piojera (el palacio popular). Tot sense excessos que a casa sempre m'han dit que no faci res del que em pugui penedir i em sembla que ja ho he après ; )

A més, la Nora, una antiga companya de feina ha estat una gran amfitriona, de fet, segurament, si no m'hagués acollit a casa seva jo no hagués disfrutat d'aquesta ciutat com ho he fet i no us penseu pas que parli només de la gresca i la xerinol·la sinó que m'ha permès acostar-me molt més a la gent de la ciutat, a la seva vida, a la seva quotidianitat i, sens dubte, m'ha permès acostar-me al que més m'ha impressionat: el seu particular i únic espanyol, que em costa déu i ajuda entendre.

Perquè us pogueu fer una idea d'algunes de les paraules que s'utilitzen per aquí us faig una breu introducció a l'espanyol xilè:

• bacán: genial
• cachar: entendre, pillar...
• ya po/ sí po: serveix per acabar qualsevol frase i es diu constantment
• vieja culiá: per dir que una noia no els acaba d'agradar
• estar curao: estar borratxo
• carretear: anar de festa
• una weá brígida: alguna cosa bèstia
• cuático: brutal
• huevón: tio
• smoh (anglicisme): la boirina, fum o contaminació que cobreix la ciutat

I així podríem continuar però és tant difícil explicar-se que millor que ho deixi aquí...