Camino del Choro i Coroico -Bolívia-

I és que aquesta entrada ha de ser diferent, igual que diferent ha estat el camí per arribar al destí escollit. En aquest cas la ruta escollida per arribar a Coroico, el nostre destí final, és l'anomenat "camino del Choro", una ruta precolombina que encara avui en dia comunica amb la Paz a diverses comunitats que viuen aïllades entre els cims de gairebé 5000 metres del nord de la ciutat i Los Yungas, la zona de cultiu de coca per excel·lència a Bolívia i on es troba la localitat de Coroico. Així va ser el nostre camí, d'en Luís, un malabarista colombià i excel·lent persona i meu.

Tot comença amb la pujada a la Cumbre, enmig de la boira i el fred...

Les alpaques s'arreceren de la tempesta que venia de la Cumbre, a més de 4980 metres d'alçada

però ni el fred, ni la neu, ni el vent fan que pari de riure...  el cistell és una altra història.

De cop ens topem amb ella (no li vaig demanar el nom però tenia 21 anys) que ens demana ajuda

i sota la neu i més tard la pluja, l'ajudem a ella, al seu marit i al seu germà Vidal a baixar les bigues que seriviràn per construir la seva nova casa a Chucura.

Però, ho hem de reconèixer, no som capaços de tibar les bigues fins al destí final. Després de 3 hores les mans ja blaves ens diuen prou però seguim amb el camí.

Fins arribar a Samaña Pampa, un refugi a 3950 msnm.

On la casera, a més de ser simpatiquíssima, ens prepara un cafè calent i un mate de coca que ens fan desempallegar dels calfreds que fa estona que ens ataquen.

Al matí següent llevar-se i veure la Cumbre no té preu.

I camí avall seguim.

La vegetació i la temperatura van canviant a cada pas.

Prou com perquè el Luís aprofiti el magnífic entorn per regalar-se un bany (extramadament fresc pel meu gust).

Una vegetació que sovint ens captiva per la seva exhuberància.

Ja al segon campament, Villa Loa, li explico al parcero que la màquina fa ràfegues automàtiques de tres fotos...

mentre esperem que els espaguetis bullin dins l'olla que Don Víctor ens ha deixat molt amablament.

Al tercer dia les coses comencen a prendre un rumb de conte: el Luís encanta a les gallines i coneixem al Bello Durmiente, un jovenet de 13 anys a qui no aconseguim despertar cridant i xiulant durant més de 10 minuts però que desperta amb la remor d'un bolígraf escribint sobre un mocador de paper (i evidentment ens va espantar d'una manera bàrbara)

Però els ponts ja no són de conte de fades i el camí a seguir es complica...

a més de les trampes que ens posen les bruixes, on fàcilment pots quedar enredat.

A més, al final del dia, el gat no porta botes.

Sí, així és com ens llevem el quart dia, a Sandillani, on el cistell ens abandona (per gran descans d'en Luís, el seu encarregat) i es queda en les bones mans de Don Benedicto.

Després de les últimes 3 hores de caminada arribem a Chairo, fi del camí del Choro, però encara ens queden més de 17 quilòmetres de pista, com bé reflexa la cara d'en Lucho.

Quilòmetres dels que ens salvem gràcies a la boja conducció d'una mestra xilena radicada a la zona i al sotregat darrera de la "ranxera" del que sembla el capellà del poble (però que segur que no és perquè va acompanyat de dona i fill) i que sense saber-ho ens fan feliç!

De totes maneres així és com acabem...

descansant al pati de casa de Don Severo, entre gossos en zel i mosquits famolencs,

i disfrutant d'increïbles vistes que s'assaboreixen encara més després de l'esforç.

Sense en Luís segur que el camí hagués seguit sent impressionant però, ni de bon tros, tant divertit. 71 quilòmetres d'històries, cansament, alegria, riures, complicitats i, sobretot, una bona amistat.