Dos mesos no és gaire temps però dóna de si. Dos mesos vivint en una de les capitals a més altitud del món. Ciutat de pendents pronunciades, trànsit eixordador, mercats inacabables; ciutat de gent oberta i agradable, de gent tancada i maleducada; ciutat de bebedors empedernits o bebedors fins a morir; ciutat de polleras i barrets... així podríem seguir amb un degoteig de paraules que descriurien d'una forma o altra la meva Paz. Meva perquè després d'aquest temps he pogut compartir amb molts altres foranis opinions sobre la ciutat, totes diferents, coincidint en alguns punts i diferint en molts altres. Suposo que cadascú la veu segons allò que hi viu i haig de reconèixer que les meves vivències a la Paz han estat fantàstiques.
L'escalada a Aranjuez, un barri de la Paz, m'ha regalat un molt bonic grup d'amistats i la possibilitat de compartir amb elles i ells la vida paceña des del seu interior, coneixent aquestes coses que com a visitant sovint et queden vetades. També cal reconèixer-ho: enfilar-me per les parets m'ha permès apropar-me a un estatus de la societat boliviana al que per iniciativa pròpia, molt probablement, no m'hagués acostat i que també va bé conèixer.
La "posada El Carretero" mereixeria una entrada per si mateixa, amb títol propi (no la tindrà...). Vaig entrar a l'habitació 21 el 20 de juny a les 8 del matí, després d'un viatge de 12 hores amb autobús i mig malalta, i vaig pensar que el dia següent sortiria d'aquell "antro" i buscaria un altre lloc per quedar-me. Quan anava a dormir aquella mateixa nit pensava que era un "antro" estupendíssim. El que no m'imaginava era que hi acabaria vivint dos mesos.
Les històries que podria explicar del Carretero són mil, també són mil les persones conegudes i les rialles, les converses i els àpats compartits. Si us ho hagués d'explicar tot no acabaríem mai. Al pati interior, sota el tros de cel d'en Fabri, hi vaig poder veure pallassos, aplaudir concerts, participar en tallers de malabars, aprendre a jugar escacs (ja n'hi me'n recordava gairebé!!), intercanviar tècniques de macramé i disfrutar d'espectacles de foc i llum. I en aquell pati, repartits entre moltes de les persones que hi vaig conèixer, s'hi han quedat uns quants trossos de mi amb els que qui sap si potser tinc la sort de tornar-me a trobar al llarg del camí que a tots ens queda per davant...
Sortint de les muralles del Carretero La Paz em tenia enamorada. Un bon sandwich de palta al Lanza, una Llaucha davant de l'edifici de correus de Bolivia o un mil fulles de dulce de leche i crema chantilly dels Pollos Copacabana sempre es posaven bé. Trenta mil vegades havia passejat pel Prado veient la gent passar igual que passava jo... i no me'n cansava. O pujar pels carrers de darrera San Francisco (evitant l'odiada Sagárnaga) guaitant per les parades del mercat negre. Anar a la cinemateca o al mur. O caminar per la passarel·la de fusta des d'on la vista de la ciutat impressionava: cases i més cases baixant per les vessants i seguint el camí que abans dibuixava el riu (ara està soterrat). Anar a beure una gerreta de vi o una cervesa fresca al Bocaysapo. Menjar unes Salchipapes o una hamburguesa a la rostisseria que hi havia a una quadra i mitja per la Junín. Etc.
Sí, La Paz té coses a millorar, com qualsevol altre lloc del món però a mi, sens dubte, em va enganxar. A punt per tornar-hi en qualsevol moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada