Les Agudes (pel turó de l'home) -Catalunya-

No té cap mèrit fer les Agudes des del turó de l'home, és una caminadeta curtíssima i fàcil, diria que assequible a gairebé totes les cames. La gràcia d'aquesta sortida rau en el fet de que és la meva primera excursioneta a aquest cim que tantes i tantes vegades havia desitjat pujar. I a més ho faig amb la gran companyia de la Laions i la Bauti. Què més vull, després de tant temps fora, que pujar a aquest mític indret amb elles?

Fets i gent XX

L'etern retorn. "Escull de manera que si haguéssis de tornar a viure la teva vida de nou, ho poguéssis fer sense temor".

I tornes a casa...

La Engorda -Xile-

Ja vaig parlar del Cajón. Ara, molt temps després, decideixo fer l'entrada de La Engorda, una altra part de l'immens Cajón del Maipo.

Esriure-la després de que hagi passat tant de temps es fa complicat, les sensacions em queden lluny però m'adono de que hi ha certes coses que recordo molt clarament. Potser la que més és la sensació de ser minúscula dins d'aquell indret, una vall pedregosa entre cims que em semblaven inavastables. 

Tot em quedava gran: les roques gegants vingudes de qui sap on, els rius aixordadors o, fins i tot, la immensa lluna plena que ens acompanyava a la nit.

(03/08/14)

Fets i gent XIX

Més de 2 mesos sense escriure... les rutines, li donaré la culpa a les rutines. I pels mesos en els que ja no he treballat la culpa serà de les aventures, sí, les aventures.

Ja no falta res. Se m'acaba aquesta etapa al sud de sud amèrica. No s'acaba immediatament per tant no ens anticiparem i començarem a trobar a faltar allò que estem a punt de deixar enrera, ni pensar-ho. Tot el contrari: toca exprimir l'experiència al màxim (encara que no sàpiga com).

Doncs això, aquí em quedo, animant-me a treure-li tot el suc possible a aquest temps que queda i intentant allargar el compte enrera tant com pugui. Mai he estat capaç de ser eficaç actuant sota pressió (tic-tac tic-tac tic-tac)...

Camino a Niagara -Xile-

Al camino a Niagara hi viu, des de fa gairebé mig any, una de les persones més importants per mi. L'he visitat i allà l'he deixat, per sort sense que les llàgrimes arribéssin al riu (tot i que de poc va anar). Et trobaré a faltar flor... disfruta del teu petit paradís!

T'estimo

Región de los Lagos -Xile-

Vam decidir anar a caminar per l'anomenada Ruta dels Jesuites. Tot i gairebé no ploure'ns cap dels 9 dies que vam estar acampant (cosa estranya en aquesta zona de la Patagònia xilena), el cabal dels rius era tal que no vam poder seguir el camí.

Amb el Puntiagudo reflexat a la laguna Cayetué

Amb un canvi de plans no gaire elaborat vam anar canviant els nostres campaments segons conveniència.

Li diuen Pollito...

Així doncs, després de 5 dies pels voltants de la Laguna Cayetué vam tornar cap a Puerto Varas i d'allà vam anar cap a una platja del llac Llanquihue, direcció est. 

D'allà cap al Lago de todos los Santos, on ens vam cagar amb la ineficàcia de la CONAF, que és l'ens encarregat de la vigilància i manteniment dels parcs naturals de Xile, ja que la zona d'acampada feia pena i l'entorn estava absolutament ple de brutícia.

Durant la posta de sol al Lago de todos los santos

I per acabar, altra vegada a la costa del Llanquihue, aquest cop més cap al nord, on teníem el volcà Osorno de fons. Ben impressionant.

L'Osorno des de la platja de las Cascadas

Laguna Negra -Xile-

Tothom em deia que si m'agradava la muntanya havia d'anar al Cajón del Maipo sí o sí. El que jo no sabia és que el Cajón resulta ser un conjunt de valls i cims més que immens de la serralada dels Andes que està a no més de 45 minuts del centre de Santiago.

Caminant unes 2 hores i poc entre neu i roques vam anar de l'embassament del Yeso a la Laguna Negra, propietat privada (?!). A Xile els rius, els llacs, les muntanyes, el que tu vulguis, es poden comprar. Per això aquest petit país és un gran paradís per mineres, elèctriques, papereres o altres corporacions interessades en l'explotació dels recursos naturals/minerals, ja sigui de manera sostenible o no.

En dues nits i tres dies vam viure totes les variants meteorològiques (no extremes) que em passen ara mateix pel cap, en un enclavament molt impressionant per mi.

Farellones -Xile-

Farellones, on els cels s'encenen, la neu tot ho calma i jo em mato treballant.

Fets i gent XVI

Fa molts dies que no escric. El sedentarisme indueix a la inoperància. O com a mínim a mi m'hi indueix. 

Ara fa dos mesos exactes que sóc una més de les tantes persones residents temporals de Farellones, un poble al mig de la serralada del Andes, com en diuen aquí, la "Cordillera". 

Abans vaig passar un mes a Santiago, intercanviant algunes hores setmanals com a recepcionista per allotjament gratuït, fet que em va permetre disfrutar de la ciutat sense tenir despeses majors i conèixer molta gent.

Així que res, seguiran venint entrades, tot i que potser no tant seguides.

Fets i gent XV

Cada vegada em passa més de llarg la data que implicava una nova entrada, sí o sí, al blog.
Sincerament, ja fa gairebé 4 mesos que no m'importa massa aquesta data. L'arribada de la Júlia (19) i la marxa de l'avi (15) van fer que el número 14 perdés importància.
Suposo que després de quinze mesos (ja ho sé, he tardat una barbaritat...) m'adono que no importa el temps que passa sinó tot allò que es viu.
I queda molt per viure. Sigui allà on sigui.

Isla Negra -Xile-

La casa del poeta Pablo Neruda a Isla Negra. Des de fora del menjador, a través del menjador i la vista des del menjador...

 A l'altre costat del menjador.

 Mirant el pacífic des del pati.

Coses que et pots permetre com a escriptor famós i encara més si també ets un conegut col·leccionista.

 M'encanta el somriure d'aquest cavall.

 Preparant les postres del sopar. Ens van enganxar, mai millor dit, amb les mans a la massa.

Un cartell poc comú per nosaltres.

 Un dels acompanyants de la passejada disfrutant del seu moment de contemplació

Tres dies de calma i tranquil·litat a Isla Negra, un poblet costaner conegut per ser la tercera residència i mausoleu de Pablo Neruda, i amb una costa i platges magnífiques.
Que gust que és despertar-se veient el mar.

Fets i gent XIV

M'ha passat de llarg la data, de bastant llarg. Catorze mesos a l'altra banda de l'Atlàntic i sabent que, segurament, encara me n'hi queden 4 més. Nous reptes, nous llocs, gent nova, noves experiències... però a gust, molt a gust amb tot plegat. Ara, des de la vessant pacífica dels Andes, us saludo.

El vol -(suposadament) Xile-

El gel continental patagònic nord, el cordó del Torre i el del Fitz Roy des de l'avió, volant de Punta Arenas a Santiago. Que estrany agafar un vol i que no fos per creuar l'oceà. 

Punta Arenas -Xile-

Quan vaig arribar a Punta Arenas no pensava que una tonteria tant gran em faria emocionar. Al mirar al mapa la ubicació exacta de la ciutat se'm va posar la pell de gallina: podria passejar-me per la "costanera" de la ciutat tot contemplant l'estret de Magallanes. 

Com se'ls va passar pel cap navegar per una zona així fa 500 anys? Llavors vaig recordar les imatges de totes les societats nòmades que havien habitat la zona (!!!) prèviament al pas dels navegants portuguesos, el tipus de vida que portaven, costums, hàbits alimentaris, el "maquillatge" de les dones, etc., la seva vida en aquesta punta de món devia ser increïblement dura... L'espectacle de la naturalesa, del que ara podem gaudir còmodament, no sé com els acolliria. 

Després l'arribada dels mercaders, allà a finals del segle XIX, per establir línies de comerç naval i explotar els recursos naturals que ofereix la zona creant pastures per ovelles i vaques (tantes!) i venent-ne tots els derivats a l'exterior via marítima.

Això és el que en queda: el primer moll mercantil de la ciutat.

Ara els vaixells han canviat un xic...

Doncs això, l'estret de Magallanes... Que gran! 

En trànsit -Argentina i Xile-

Sí, portava 6 mesos sense sortir del Chalten. Què vol dir això? Entre altres coses impresionantíssimes i reimportantíssimes per mi, com són viure en un parc nacional, pura naturalesa, menys de 2000 habitants, caminades, vies d'escalada i més vies i molt bones amistats, també vol dir una més que pèssima connexió a internet.

Quina tonteria oi? No sabeu com de ràpid t'adones de la quantitat de coses per les quals t'era més que útil (i distreta) una bona connexió a internet i fins a quin punt arribaves a ser consumidora de certs productes de la xarxa.

Per fer-me la pesada us anomenaré les que per mi, durant aquest viatge, eren més vitals:

1. Poder veure les cares a les persones que m'estimo. Sí, tot el que volgueu però ni el telèfon, ni els correus electrònics, ni les cartes escrites (que em fascinen, com algunes ja sabeu) arriben al nivell comunicatiu d'una trucada per skype veient-nos les cares de patata, encara que siguin hiperpixelades i d'una definició absolutament LD (low definition)
2. Escoltar la ràdio. Per tots aquells que no ho sabieu, tinc una afició molt comuna entre la majoria de mortals i és que cada vegada que em connecto a internet, sempre suposant que hi hagi una connexió decent, em poso el podcast d'alguns dels programes de ràdio que més m'agraden o, directament, obro l'emisora que m'escoltava cada dia a l'anar a treballar... v/belles costums que em permeten viure momentàniament en una bombolleta aliena a la terra que trepitjo.
3. Obrir el correu (gmail) en versió normal. Estic totalment farta d'obrir la maleïda versió html per a connexions lentes: mode de resposta ràpida patètic, visualització dels correus gairebé inentendible i més que una pèrdua de temps intentar obrir una conversa sencera...
4. Veure vídeos. Del tipus que sigui, perquè són noticia o perquè algú els ha penjat al facebook o qualsevol lloc i jo vull fer el xafarder i veure-ls. No m'hauria adonat mai del volum que pot arribar a tenir el meu consum de vimeo o youtube si no hagués tingut aquesta merda de connexió.
5. Llegir el diari. Obrir trenta-dues notícies alhora i que es carreguin les fotos i enllaç de totes i cada una d'elles. 6 mesos obrint la pàgina de portada del diari a primera hora de feina i podent-la llegir després d'haver tret el budin del forn (només la cocció 60 minuts... sumeu-hi la preparació). Evidentment durant aquest mig any la meva desinformació ha estat considerable: només em llegia titulars.
6. Pujar\descarregar\veure fotografies. Tinc una magnífica càmara (per una no iniciada a la fotografia) i cada vegada que he volgut pujar fotografies a aquest blog he hagut de baixar-ne la definició per no tardar més de les 9 hores de jornada laboral a fer-ho. Per no dir que si sou dels que pengeu fotografies al fb, em sap greu dir-vos que el més probable és que no n'hagi vist gairebé cap... 

I sí, totes les coses que formen part d'aquesta llista podrien ser considerades "xorrades" però passant-me 54 hores setmanals amb un ordinador davant, no poder fer res d'això pot arribar a ser un xic frustrant.

Us deveu estar preguntant i perquè ara tot aixo? doncs fa 3 dies que vaig marxar del Chalten. Divendres vaig passar la nit a Calafate, a les 8 del matí següent agafava un bus cap a Puerto Natales i ara toca Punta Arenas (realment el cul del mon). Canvi de connexió i de cop i volta tornar a veure-us les cares o escoltar la ràdio.

Sincerament però, crec que prefereixo la connexió pèssima i el regal de viure en un espai tant espectacular com el lloc en el que he estat vivint aquest últim mig any que fer qualsevol de les coses anteriors (faria viatges mensuals a Calafate per veure-us les cares, aixo sí que sí).

Trobaré a faltar Chalten.

Però estic encantada d'haver tingut la sort de viure'l!

Fets i gent XIII

Despedint-me de El Chaltén... Tornaré, ho tinc claríssim!

Aprenent a aprendre, El Chaltén -Argentina-

Fa un temps, no he mirat quant tot i que m'hagués costat molt poc, coses que comporta la mandra, vaig escriure sobre la "tradicional", una via d'escalada per pujar al paredón. Ahir, després de gairebé mig any al poble i uns quants matins i tardes com a aprenent d'escalada acumulats, amb en Diego i la Mariana, dues molt bones amistats, vam pujar al paredón per la "Karsten".

Nada que ver, com diuen aquí, amb la "tradicional". No sé el grau de la via (tampoc acabo d'entendre com funcionen les numeracions perquè sovint em trobo que un 6a em resulta més complicat que un 6b+ i anant de top o de segona, com vaig sempre, no puc dir que escali cap graduació...) però el que si sé és que ho vaig donar tot. Genial, va ser genial. I dura, força dura per mi...

Res, que això, que ja s'acaben els dies d'escalada i glòria al poble. Que ja s'acaba l'estada al poble. Que comencen a apretar nous aires... Així doncs, fer coses d'aquestes i disfrutar-les amb la gent que ha fet de l'estada a El Chaltén una experiència tant bona no té preu.

Evidentment, el glamour no és quelcom que ens importi gaire... Però quin gran dia!

Fets i gent XII

Una fotografia per mes. Celebrant l'any viatjat.

MARÇ: Perito Moreno. Parque Nacional Los Glaciares. El Calafate. Santa Cruz. Argentina

ABRIL: Parque Nacional Huerqueue. Pucón. Región de la Araucania. Chile

MAIG: Ruta 40. Valles Calchaquíes. Parque Nacional Los Cardones. Salta. Argentina

JUNY: Salar de Uyuni. Departamento de Potosí. Bolívia

JULIOL: Nevado Illampu. Sorata. Departamento de La Paz. Bolívia

AGOST: Yanapi. El Alto. Departamento de La Paz. Bolívia

SETEMBRE: Feliç aniversari. La Casa de Barro. El Pinar. Departamento de Canelones. Uruguay

OCTUBRE: Río Quilpo. San Marcos Sierra. Córdoba. Argentina

NOVEMBRE: Loma del pliegue tumbado. Parque Nacional Los Glaciares.  El Chaltén. Santa Cruz. Argentina

DESEMBRE: Bon Nadal. El Chaltén. Parque Nacional Los Glaciares. Santa Cruz. Argentina

GENER: Estiu. Laguna madre. El Chaltén. Parque Nacional Los Glaciares. Santa Cruz. Argentina 

FEBRER: Benvinguda Júlia! Taradell. Barcelona. Catalunya

MARÇ: Petites coses de la vida. Espígol de Kaulem.  El Chaltén. Parque Nacional Los Glaciares. Santa Cruz. Argentina 

Aquesta entrada és per l'avi, que un any i un dia després de que jo agafés un avió, ell també ha marxat. Bon viatge!

Kaulem, El Chaltén -Argentina-

No hi havia pensat! Porto gairebé cinc mesos vivint aquí perquè em van oferir una feina i em sembla que mai us n'he parlat (estic dubtant de si estan ben escrites aquestes últimes paraules...). Avui, doncs, toca. Quan aixeco l'auricular del telèfon a la recepció, amb el meu accent "gallego", com diuen aquí, el primer que dic és: "Hostería Kaulem?". Una hosteria de 4 habitacions, amb una cabanya i bastant pijilla. 

Com que és tant petita no tan sols em toca estar a la recepció sinó que també em toca preparar esmorzars: he après a amassar pà, faig uns budins genials (jo em quedo amb el de banana y corazón de dulce de leche, altrament conegut com banana split, encara que el de pera a l'oporto també em torna boja) i sí, l'humilitat no és el meu fort..., la preparació de melmelada també ha deixat de ser un secret per mi, igual que la de iogurt. També em defenso amb altres cosetes com quiches (aquí en diuen tartas) i empanadas.

Del tracte amb el client en podríem escriure un assaig d'un bon grapat de pàgines. Hi ha de tot, com a tot arreu, però si t'ho agafes amb un bon somriure i amb ganes de fer les coses divertides, t'ho pots arribar a passar molt bé. De moment encara és hora de com trobi amb alguna persona d'aquelles odioses i més d'un cop hi ha hagut despedides d'hostes a base d'abraçades (aquests moments també són molt curiosos...).

als vidres del segon pis s'hi pot veure el reflex del contorn del Fitz

No és, de cap de les maneres, la feina de la meva vida. Però imagineu-vos el canvi que suposa estar sis tardes a la setmana amb l'A., en V., en J. i en P. anant d'un cantó a l'altre, abraçant-nos, enfadant-nos, banyant-nos, passejant, menjant, peixent, barallant-nos i tornant-nos a abraçar. O estar aquí, darrera d'un taulell fent el paperines sis tardes a la setmana, cuinant, mirant al Fitz, llegint el diari per internet, escrivint aquestes ratlles, xafardejant per internet, llegint, xerrant amb un yankee o amb una anglesa. No és la feina de la meva vida, però van bé els canvis... o com a mínim a mi em van bé!

Ah! Kaulem significa "la casa del sol" en llengua dels Tehuelche, els habitants originaris de la zona.