Amb molt de retard arriba l'entrada per un dels llocs on més temps m'he quedat... deu ser que la rutina ens alenteix, deixa d'inspirar-nos i ens fa descuidar aquelles coses que, quan estem en moviment, són tan importants.
San Marcos Sierra el vaig conèixer per primera vegada quan estava a Uruguai, a el Pinar, on amb l'Agus, l'Antonio i uns quants més, en un d'aquells dies de tempesta espantosos, vam fer sessió de cinema sud americà. La pel·lícula es diu "Pájaros volando" una gran obra mestra del cine bizarro-humorístic argentí, protagonitzada per un personatge, còmic i monologuista, anomenat Capusotto. Totalment recomenable si es vol riure una estona. I tot això venia perquè la peli en qüestió s'ubica en aquest poblet. Així doncs, el primer contacte va ser força graciós.
Poble de hippies per excel·lència. De hippies i turístic, perquè una cosa porta l'altra. No és que el poble sigui un niu de criatures hippies sinó que aquests hi han anat arribant de mica en mica i han fet que, al seu voltant, es creï una infraestructura de serveis i oferta cultural molt més gran de la que qualsevol poble de 5000 habitants pugui oferir. Així doncs, sí senyores i senyors, els hippies han mogut el capital d'aquest poblet perdut en les boniques serres cordobeses. Gran contradicció. Coses que passen...
Pel que fa a mi, quedi clar que en cap moment volia donar la nota en el lloc, per tant, rapidissimament em vaig canviar de disfressa (he de reconèixer que no va costar gaire) i allí em teníeu, com una "zarrapastrosa" més. Sí, em faltaven les rastes i els 3 dies seguits, mínim, sense dutxa, cosa que si no és per estar perduda fent alguna ruta per la muntanya, intentaré evitar de totes les formes possibles. Tot i així, em vaig mimetitzar força bé amb l'entorn. Fins i tot vaig millorar les meves dots artístiques anant a classe de teles, que pel que es veu se'm dónen força bé, i aprenent noves tècniques de macramé: ara les flors de fil encerat ja no tenen secret per mi!
La gent de Giramundo em van fer sentir com a casa, altra vegada. L'Anna candombera, el seu tai-chi i la seva alimentació energètica. La Noe, el seu castellà argentí afrancesat, la seva passió per la literatura i la seva capacitat creativa. En Joao, amb el seu misticisme brasiler i pacient horticultor. L'Antonella, porteña on les hi hagi, afèrrima defensora del més gran dels psicoanalistes i dona per sobre de tot. L'Eze, el boig del foc, ànima perduda i enamorat de Karenin, el gos de Teresa (La insoportable levedad del ser). Que grans tots ells!
I el Quilpo. L'aigua del Quilpo. L'acampada al Quilpo. Les caminades al Quilpo. Les vaques del Quilpo. Sí, altra vegada vaques... La nit estrellada al Quilpo. La crescuda del Quilpo. Els grans moments passats en aquest riu, que segurament no deuen poder ser tant grans a ple estiu. Apostaria qualsevol cosa que durant els mesos de calor està plagat de gent i d'insectes (una barreja molt poc interessant per la que escriu).
Tot això i tant més en una mica més de tres setmanes de sandàlies, pantalons curts (i genolls pelats), samarretes de tirants i somriures gegantins, acompanyats de punxes, moltes punxes, cactus de flors precioses i arbres de flors violetes. Com deia la Noé, vaig tenir la gran sort de poder viure el San Marcos violeta, entre el cel blau i les serres verdes.
