Tafí del Valle -Argentina-

En realitat és mentida, el títol hauria de ser: San Juan, San Agustín del Valle Fértil, La Rioja, San Miguel de Tucumán i, finalment, Tafí del Valle. El recorregut entre aquestes ciutats i pobles ha estat més aviat ràpid fins a arribar a l'ultim destí. Això no significa que no hagi estat interessant o, com a mínim, entretingut.

L'arribada a San Juan va ser força decepcionant, més per les expectatives que jo en tenia que pel que en realitat el lloc m'oferia. Diuen que les persones tendim a ser dolentíssimes fent previsions, que sovint ens equivoquem. Sé segur que jo en sóc... Però per sort això no suposa un gran problema. Una estada gairebé furtiva a la ciutat i el dia següent cap al Valle Fértil!

Tothom qui viatja a Argentina suposa que Buenos Aires és el lloc perfecte per aprendre a ballar tango. Jo en vaig poder aprendre a San Agustín, on un tal Indio ens va fer una magnífica classe a 8 guiris tips d'asado i fernets, que no sabien massa com fer-s'ho per no entrebancar-se, sobretot jo, que he pogut ratificar que sóc una negada pel ball. El valle de la Luna va ser la visita obligada des d'aquest poblet. Un paratge força espectacular i que feia gairebé deu anys que tenia entre cella i cella.

Amb la companyia de la Cris i quatre motxillers més vam abandonar el poble a les 3 de la matinada per començar un periple de colectivos el primer dels quals ens deixaria a la Rioja, una hora per fer un mos i el segon cap a Tucumán on el dubte ens va envaïr: ens quedem a la ciutat o seguim endavant i ens perdem per la muntanya? Mai saps del tot bé què és el que et trobaràs a la propera parada per tant sovint es fa força complicat decidir.

Per una cosa o per una altra vam acabar decidint seguir amb l'expedició cap a Tafí. Ja haviem perdut la meitat dels integrants del grup però la Cris, un francès i jo vam agafar el tercer bus, que sumava tres hores més de recorregut a les tretze que ja portàvem acumulades. Finalment Tafí, de nit i plovent...

Muntanya, llac, la Marina i en Xavi, bon menjar, calma, cavalls, menirs... Tot i rebre'ns d'una manera força desagradable, aquest petit poble a més de 2000 metres d'alçada ens ha brindat (vinga parauletes) uns magnífics dies, si més no, a mi. A veure què el seguirà!