Puerto Varas -Chile-

Vaig perdre el nord, per tant, no em va quedar més remei que tirar rumb sud. I ara, aquí estic, a Puerto Varas, un petit poble que descansa a la vora del llac Llanquihue, el més gran de tots els llacs de la regió de "la Araucania i los Lagos".

Uns dies per passejar-me per les selves valdivianes d'espècies vegetals de fulla "siempreverde" que no perenne, per menjar "kuchen" i "pastel de choclo", per disfrutar de la visita a edificis històrics de fins a cent(!) anys d'antiguitat... per gaudir del no fer res fent de tot.

Altra vegada, com ja va passar a Pucón, els volcans han estat el meu centre d'atenció, sempre pul·lulant al seu voltant, intentant apropar-m'hi per totes direccions sense acabar-ho d'aconseguir. El Puntiagudo, escanyolit i fent honor al seu nom. I l'Osorno, majestuós, senyor, com aquelles muntanyes que de petits tots haviem dibuixat: perfectament cònic i amb el cim sempre cobert de neu, quan no de núvols...

I què dir dels llacs. Seguim amb la línia d'aigües de colors increïbles envoltades per muntanyes de boscos frondosos i tacades d'illes amb més o menys encant (gairebé sempre amb més).

Ja a títol personal, una d'aquelles reflexions vanals i és que a vegades et preguntes si el fet d'estar envoltada constantment de paisatges tant impressionants no et farà tornar immune a aquestes belleses... sempre m'havien dit que si menjava masses olives les acabaria avorrint.

Encara que soni a tonteria vull poder gaudir de tot allò que vegi en aquest camí. No vull cansar-me de veure el que estic veient i desitjo que se'm segueixin posant els pèls de punta cada vegada que s'obren els núvols i em deixen veure el cim del volcà o les glaceres que semblen regalimar dels cims de la serralada andina. Vull veure aigües de colors indescriptibles i seguir xiuxiuejant: oh!, així, ras i curt. Vull seguir emocionant-me constantment.

Després d'aquest incís més aviat sentimental que, com sempre, em pregunto perquè coi no puc obviar, us haig d'informar que per fi he tornat a trobar el Nord. L'havia perdut enmig dels fulls de paper de fumar de la guia de viatge, entre les pàgines 775 i 776 que juntament amb ell em portaran cap a Chillán, la propera destinació.

Aquí doncs deixo terres d'aires germans, fredes, verdes i de les que me n'he ben enamorat. Potser, si mai em perdo, m'haureu de venir a buscar per aquí...

Títol: autorretrat higiènic a Parc Nacional

Pucón -Chile-

A les faldes d'un volcà i rodejat de llacs de colors impressionants hi ha el poble de Pucón. Sembla existir només per l'ús i gaudi de la impressionant quantitat de turistes que omplen la zona. Hi ha motius.

Abans d'arribar aquí vaig passar per Esquel per poder-me passejar pel parc nacional del Alerces i conèixer una mica més sobre la colonització galesa de la zona nord de la patagònia. D'allà, i abandonant l'estepa patagònica, vaig entrar a les impressionants valls que protegeixen pobles de conte de fades com El Bolsón i que coronen cims força impressionants.

Uns dies més perduda entre arbres i muntanyes i de cop i volta un mal matí. A partir d'aquí decideixo no fer plans i seguir els instints i les inquietuds, sinó les coses es trunquen fàcilment. I moviment ràpid cap a San Carlos de Bariloche.

Ignorant de mi, pensava que seria una fantàstica ciutat però, no ens enganyem, és difícil que una ciutat sigui bonica. Haig de reconèixer que l'enclavament és fantàstic però quin desordre, quin estrés, quanta gent, quina manca de calma... Als israelians els encanta!

Un parell de nits, algun intent d'escalada, uns gelats increïblement bons (mascarpone amb grosella, mousse de fruites del bosc, tiramissú...) i finalment un altre bus direcció Villa La Angostura (preciosa vista des del colectivo) i cap a la frontera amb Chile altra vegada.

Tràmits i burocràcia i cap a Osorno, on després de 4 hores d'espera en una terminal petita, fosca i plena de vida, vaig aconseguir agafar un altre bus a aquest últim destí. Als peus del volcà m'espero a decidir el pròxim destí.

Fets i Gent I

Post estrany... tota una llàstima per aquells que llegiu el blog. Aquest és per la gent amb qui durant aquest mes hem anat creuant camins. Avui precisament em parlaven de determinisme i em deien que el moviment de qualsevol particula es pot preveure i, per tant, es pot predir allò que passarà. Sóc una escèptica i haig de reconèixer que per res estic d'acord amb aquesta corrent de pensament però si tot aquest joc de particules que s'ha donat durant aquest mes s'ha de repetir els mesos vinents potser em converteixo en determinista. Que segueixin venint!

El Chaltén -Argentina-

Abans de res: ja em perdonareu les faltes pero és que encara haig de descobrir com funcionen alguns teclats.

Aquesta vegada m'he superat: una setmana en un mateix poble. El Chaltén, establert l'any 85, 1985, un any més jove que jo. Amb uns 1000 habitants a l'estiu i menys de 500 durant l'hivern. Municipi que desconeix allo que per les nostres terres anomenem planificació urbanística. Sovint aquests dies m'he preguntat si no ha crescut així de desordenadament degut a la pressa que devien tenir les persones que hi arribaven per veure, assegudets als seus sofas i calentons sota cobert, l'espectacularitat de les muntanyes que l'envolten. Així doncs, les construccions, fetes amb presses i poques ganes (o aixo sembla) es reperteixen desordanadament a les faldes de grans macissos de granit, vorejades a banda i banda per immensos rius de color blau grisós alimentats, directament, per les aigües de les glaceres. En general, diria, un poble lleig.

Com dirien les iaies (meves) "déu me'n guardi!" d'estar-me parada tants dies en un poble com aquest. Pero ai quan camines 20 minuts. T'oblides de totxos, fustes, plaques d'aglomerat, xapes, contraplacats... ja no queda res d'aixo. Maleïdes muntanyes que enamoren amb boscos tardorencs del color del foc; amb glaceres que van del blanc més encegador al blau del lapislátzuli (en honor a A. Font) passant per totes aquelles tonalitats del blanc que diuen que només els inuits són prou habils per diferenciar i anomenar; amb pics escarpats que et fan l'ullet d'alla, ben amunt, i que rapidament s'amaguen darrera núvols de cotó de sucre, com si de cop els hagués entrat la vergonya... I descripcions, metafores, comparacions, i totes les figures literaries possibles (les que tinc a l'abast haig de reconeixer que són poques i cutres...) es queden curtes per explicar-me.

De totes maneres, la millor forma de disfrutar-ho ha estat perdent-me pels camins i senders de la zona, que són una infinitat. Sis dies de caminades més o menys llargues m'han permes gaudir de llocs que et desborden la imaginació. I encara em queden tants racons a on arribar... pero la curiositat apreta i em fa arrencar de nou direcció nord, així que aquí deixo al cerro Torre, al cerro Chaltén o Fitz Roy (també conegut com al cerro humeante), a les llacunes Capri, Madre e Hija, Sucia, Torre, Blanca... a les glaceres Piedras Blancas, Huemul, etc. En definitiva aquí em despedeixo del parc nacional de Los Glaciares, només havent-ne vist una petita part... Pero que gran!

(No puc pujar fotos perque la connexió és lentíssima, aviat n'hi haura)

Las Torres del Paine -Chile-

Vaig voler ser valenta. Vaig pensar que jo podria, que si havia aconseguit deixar-ho tot i començar l'aventura jo sola això també ho podria fer. M'equivocava. El circuit de la W del parc natural de les Torres del Paine ha estat la primera gran frustració d'aquest viatge que es va fent a trossos.

Havien de ser 5 dies i 4 nits de travessa pels peus del massís del Paine. Han acabat sent 3 dies i 2 nits. Podria començar a donar explicacions sobre les causes que m'han portat a fer-me enrera i deixar la travessa -que si fred, neu, pluja, condicions adverses...- però per ser sincera i resumir-ho, hi ha dos motius claus: vent i por. I és que realment em sembla que mai m'havia espantat tant amb el coi de vent... Quan arribaves als campaments la gent comentava quantes vegades havia caigut a terra. Era impressionant. Hi ha molts valents i valentes que van decidir seguir el camí, molts altres menys agosarats decidíem tornar als nostres "camps base" i deixar la ruta.

Haig de reconèixer que em va fer ràbia no acabar-la. Et sents estúpida i penses: hòstia, si ell/es poden perquè jo no? però t'adones que cadascú posa els seus propis límits i hi ha qui és capaç de superar-los... jo no he pogut. Diuen que de tot se n'aprèn! Apa doncs, ara toca aprendre a gestionar totes aquestes sensacions i treure'n el millor possible... quina mandra!! : )

A part de tota aquesta part més personal (que em pregunto perquè estic explicant aquí però que no puc ometre) hi ha la part de l'espai en qüestió, altra vegada: increïble. Grans torres de granit que algú ha decidit espolvorejar amb sucre de llustre, llacs de color blau turquesa, boscos de fulla caduca que comencen a patir l'arribada de la tardor, grans glaceres continentals... 

Però aquí la mà de les persones també es deixa veure i és que una bona part del parc està cremada. Mentre camines vas notant olor a cendra. En una part del parc, el que abans eren boscos frondosos ara no són més que terrenys negrosos d'on surten els esquelets carbonitzats del roures de magallanes que hi havia a la zona... I és que aquest desembre passat (ple estiu austral) un jove israelià va decidir encendre el paper higiènic que havia fet servir per no deixar rastre...

Una altra de les coses que et deixa força impressionada és el desgast dels camins... suposo que tantes passes han de malmetre la zona sense compassió. Molts senders es converteixen en rierols perquè ja són més profunds que els espais per on solia passar l'aigua. Es fan feines de recuperació, perquè sovint et trobes amb camins tancats, ja sigui amb rocs o amb branques, però no sempre es respecten les prohibicions. No sé com es deuen fer les tasques de manteniment i recuperació dels senders perquè amb la quantitat de persones que visiten la zona deu ser força complicat... bé, coses que et passen pel cap mentre camines.

Un post una mica estrany el d'avui, una barreja rara. És el que està tenint aquest viatge: hi passa de tot! I per més informació: http://parquetorresdelpaine.cl/inicio.html