Punta Arenas -Xile-

Quan vaig arribar a Punta Arenas no pensava que una tonteria tant gran em faria emocionar. Al mirar al mapa la ubicació exacta de la ciutat se'm va posar la pell de gallina: podria passejar-me per la "costanera" de la ciutat tot contemplant l'estret de Magallanes. 

Com se'ls va passar pel cap navegar per una zona així fa 500 anys? Llavors vaig recordar les imatges de totes les societats nòmades que havien habitat la zona (!!!) prèviament al pas dels navegants portuguesos, el tipus de vida que portaven, costums, hàbits alimentaris, el "maquillatge" de les dones, etc., la seva vida en aquesta punta de món devia ser increïblement dura... L'espectacle de la naturalesa, del que ara podem gaudir còmodament, no sé com els acolliria. 

Després l'arribada dels mercaders, allà a finals del segle XIX, per establir línies de comerç naval i explotar els recursos naturals que ofereix la zona creant pastures per ovelles i vaques (tantes!) i venent-ne tots els derivats a l'exterior via marítima.

Això és el que en queda: el primer moll mercantil de la ciutat.

Ara els vaixells han canviat un xic...

Doncs això, l'estret de Magallanes... Que gran! 

En trànsit -Argentina i Xile-

Sí, portava 6 mesos sense sortir del Chalten. Què vol dir això? Entre altres coses impresionantíssimes i reimportantíssimes per mi, com són viure en un parc nacional, pura naturalesa, menys de 2000 habitants, caminades, vies d'escalada i més vies i molt bones amistats, també vol dir una més que pèssima connexió a internet.

Quina tonteria oi? No sabeu com de ràpid t'adones de la quantitat de coses per les quals t'era més que útil (i distreta) una bona connexió a internet i fins a quin punt arribaves a ser consumidora de certs productes de la xarxa.

Per fer-me la pesada us anomenaré les que per mi, durant aquest viatge, eren més vitals:

1. Poder veure les cares a les persones que m'estimo. Sí, tot el que volgueu però ni el telèfon, ni els correus electrònics, ni les cartes escrites (que em fascinen, com algunes ja sabeu) arriben al nivell comunicatiu d'una trucada per skype veient-nos les cares de patata, encara que siguin hiperpixelades i d'una definició absolutament LD (low definition)
2. Escoltar la ràdio. Per tots aquells que no ho sabieu, tinc una afició molt comuna entre la majoria de mortals i és que cada vegada que em connecto a internet, sempre suposant que hi hagi una connexió decent, em poso el podcast d'alguns dels programes de ràdio que més m'agraden o, directament, obro l'emisora que m'escoltava cada dia a l'anar a treballar... v/belles costums que em permeten viure momentàniament en una bombolleta aliena a la terra que trepitjo.
3. Obrir el correu (gmail) en versió normal. Estic totalment farta d'obrir la maleïda versió html per a connexions lentes: mode de resposta ràpida patètic, visualització dels correus gairebé inentendible i més que una pèrdua de temps intentar obrir una conversa sencera...
4. Veure vídeos. Del tipus que sigui, perquè són noticia o perquè algú els ha penjat al facebook o qualsevol lloc i jo vull fer el xafarder i veure-ls. No m'hauria adonat mai del volum que pot arribar a tenir el meu consum de vimeo o youtube si no hagués tingut aquesta merda de connexió.
5. Llegir el diari. Obrir trenta-dues notícies alhora i que es carreguin les fotos i enllaç de totes i cada una d'elles. 6 mesos obrint la pàgina de portada del diari a primera hora de feina i podent-la llegir després d'haver tret el budin del forn (només la cocció 60 minuts... sumeu-hi la preparació). Evidentment durant aquest mig any la meva desinformació ha estat considerable: només em llegia titulars.
6. Pujar\descarregar\veure fotografies. Tinc una magnífica càmara (per una no iniciada a la fotografia) i cada vegada que he volgut pujar fotografies a aquest blog he hagut de baixar-ne la definició per no tardar més de les 9 hores de jornada laboral a fer-ho. Per no dir que si sou dels que pengeu fotografies al fb, em sap greu dir-vos que el més probable és que no n'hagi vist gairebé cap... 

I sí, totes les coses que formen part d'aquesta llista podrien ser considerades "xorrades" però passant-me 54 hores setmanals amb un ordinador davant, no poder fer res d'això pot arribar a ser un xic frustrant.

Us deveu estar preguntant i perquè ara tot aixo? doncs fa 3 dies que vaig marxar del Chalten. Divendres vaig passar la nit a Calafate, a les 8 del matí següent agafava un bus cap a Puerto Natales i ara toca Punta Arenas (realment el cul del mon). Canvi de connexió i de cop i volta tornar a veure-us les cares o escoltar la ràdio.

Sincerament però, crec que prefereixo la connexió pèssima i el regal de viure en un espai tant espectacular com el lloc en el que he estat vivint aquest últim mig any que fer qualsevol de les coses anteriors (faria viatges mensuals a Calafate per veure-us les cares, aixo sí que sí).

Trobaré a faltar Chalten.

Però estic encantada d'haver tingut la sort de viure'l!

Fets i gent XIII

Despedint-me de El Chaltén... Tornaré, ho tinc claríssim!

Aprenent a aprendre, El Chaltén -Argentina-

Fa un temps, no he mirat quant tot i que m'hagués costat molt poc, coses que comporta la mandra, vaig escriure sobre la "tradicional", una via d'escalada per pujar al paredón. Ahir, després de gairebé mig any al poble i uns quants matins i tardes com a aprenent d'escalada acumulats, amb en Diego i la Mariana, dues molt bones amistats, vam pujar al paredón per la "Karsten".

Nada que ver, com diuen aquí, amb la "tradicional". No sé el grau de la via (tampoc acabo d'entendre com funcionen les numeracions perquè sovint em trobo que un 6a em resulta més complicat que un 6b+ i anant de top o de segona, com vaig sempre, no puc dir que escali cap graduació...) però el que si sé és que ho vaig donar tot. Genial, va ser genial. I dura, força dura per mi...

Res, que això, que ja s'acaben els dies d'escalada i glòria al poble. Que ja s'acaba l'estada al poble. Que comencen a apretar nous aires... Així doncs, fer coses d'aquestes i disfrutar-les amb la gent que ha fet de l'estada a El Chaltén una experiència tant bona no té preu.

Evidentment, el glamour no és quelcom que ens importi gaire... Però quin gran dia!

Fets i gent XII

Una fotografia per mes. Celebrant l'any viatjat.

MARÇ: Perito Moreno. Parque Nacional Los Glaciares. El Calafate. Santa Cruz. Argentina

ABRIL: Parque Nacional Huerqueue. Pucón. Región de la Araucania. Chile

MAIG: Ruta 40. Valles Calchaquíes. Parque Nacional Los Cardones. Salta. Argentina

JUNY: Salar de Uyuni. Departamento de Potosí. Bolívia

JULIOL: Nevado Illampu. Sorata. Departamento de La Paz. Bolívia

AGOST: Yanapi. El Alto. Departamento de La Paz. Bolívia

SETEMBRE: Feliç aniversari. La Casa de Barro. El Pinar. Departamento de Canelones. Uruguay

OCTUBRE: Río Quilpo. San Marcos Sierra. Córdoba. Argentina

NOVEMBRE: Loma del pliegue tumbado. Parque Nacional Los Glaciares.  El Chaltén. Santa Cruz. Argentina

DESEMBRE: Bon Nadal. El Chaltén. Parque Nacional Los Glaciares. Santa Cruz. Argentina

GENER: Estiu. Laguna madre. El Chaltén. Parque Nacional Los Glaciares. Santa Cruz. Argentina 

FEBRER: Benvinguda Júlia! Taradell. Barcelona. Catalunya

MARÇ: Petites coses de la vida. Espígol de Kaulem.  El Chaltén. Parque Nacional Los Glaciares. Santa Cruz. Argentina 

Aquesta entrada és per l'avi, que un any i un dia després de que jo agafés un avió, ell també ha marxat. Bon viatge!

Kaulem, El Chaltén -Argentina-

No hi havia pensat! Porto gairebé cinc mesos vivint aquí perquè em van oferir una feina i em sembla que mai us n'he parlat (estic dubtant de si estan ben escrites aquestes últimes paraules...). Avui, doncs, toca. Quan aixeco l'auricular del telèfon a la recepció, amb el meu accent "gallego", com diuen aquí, el primer que dic és: "Hostería Kaulem?". Una hosteria de 4 habitacions, amb una cabanya i bastant pijilla. 

Com que és tant petita no tan sols em toca estar a la recepció sinó que també em toca preparar esmorzars: he après a amassar pà, faig uns budins genials (jo em quedo amb el de banana y corazón de dulce de leche, altrament conegut com banana split, encara que el de pera a l'oporto també em torna boja) i sí, l'humilitat no és el meu fort..., la preparació de melmelada també ha deixat de ser un secret per mi, igual que la de iogurt. També em defenso amb altres cosetes com quiches (aquí en diuen tartas) i empanadas.

Del tracte amb el client en podríem escriure un assaig d'un bon grapat de pàgines. Hi ha de tot, com a tot arreu, però si t'ho agafes amb un bon somriure i amb ganes de fer les coses divertides, t'ho pots arribar a passar molt bé. De moment encara és hora de com trobi amb alguna persona d'aquelles odioses i més d'un cop hi ha hagut despedides d'hostes a base d'abraçades (aquests moments també són molt curiosos...).

als vidres del segon pis s'hi pot veure el reflex del contorn del Fitz

No és, de cap de les maneres, la feina de la meva vida. Però imagineu-vos el canvi que suposa estar sis tardes a la setmana amb l'A., en V., en J. i en P. anant d'un cantó a l'altre, abraçant-nos, enfadant-nos, banyant-nos, passejant, menjant, peixent, barallant-nos i tornant-nos a abraçar. O estar aquí, darrera d'un taulell fent el paperines sis tardes a la setmana, cuinant, mirant al Fitz, llegint el diari per internet, escrivint aquestes ratlles, xafardejant per internet, llegint, xerrant amb un yankee o amb una anglesa. No és la feina de la meva vida, però van bé els canvis... o com a mínim a mi em van bé!

Ah! Kaulem significa "la casa del sol" en llengua dels Tehuelche, els habitants originaris de la zona.

Parides vàries, El Chaltén -Argentina-

Ahir estava rentant els estris que havia fet servir per fer el budín diari pels esmorzars de Kaulem quan, de sobte, em vaig sorprendre xiulant Candy Candy. 

Em fascina la capacitat del meu cervell per recordar certes coses totalment inútils i, generalment, absurdes. 

La nena rossa de cos inassumible, per la fragilitat que suposaria aquella estructura òssia en la vida real, i ulls gegantins palplantada en un terreny de relleus estranys on bufa el vent que infla un vestit molt rococó (per no dir realment lleig) i mou la seva melena daurada. Amb un únic arbre darrera seu, uns núvols tant recarregats com la seva indumentària i un horitzó de color grisblaumarínegre. 

Perquè coi, mentre rentava els trastos, vaig recordar tot això? L'últim llibre que m'he llegit, acabat fa 4 o 5 dies, era El tambor de hojalata. Quants dies tardaré en oblidar que el seu autor és Günter Grass? Mentre em pregunti qui era segur que podré seguir xiulant en honor a la nena rossa...

Ahir l'Aldana va tancar el Torre bar. Fa gairebé un any, quan vaig posar els peus per primera vegada a El Chaltén, amb dos italians, un brasiler i un noi de El Bolsón, vam anar a fer una birra a El Torre. Recordo que era una Berlina stout (les negres són la meva debilitat). 

Un temps després, a la Paz, em retrobava a l'Aldana juntament amb la Sofi i la Matilde, sense encara lligar caps i l'última m'oferia feina a El Chaltén. 

Ara fa uns 5 mesos, altra vegada a El Chaltén i a punt per començar una nova etapa, tornava a El Torre (i reubicava l'Aldana) ja per convertir-lo en el meu tercer domicili (i a ella en una gran amiga).

Avui quan m'he llevat, tard com sempre, he pensat en el cafè amb llet que tant em venia de gust i m'ha vingut al cap el soroll inesperat que fa la cafetera del Torre i com, amb el cap arrepenjat a la barra, sempre m'espanta. Instantàniament l'Aldana sempre somreia sorneguera, com dient: com pot ser que encara no t'hi hagis acostumat?! Només en aquest moment m'he adonat que ja no hi havia més cafès a prendre a El Torre.

Per sort encara ens queden els somriures.