Parides vàries, El Chaltén -Argentina-

Ahir estava rentant els estris que havia fet servir per fer el budín diari pels esmorzars de Kaulem quan, de sobte, em vaig sorprendre xiulant Candy Candy. 

Em fascina la capacitat del meu cervell per recordar certes coses totalment inútils i, generalment, absurdes. 

La nena rossa de cos inassumible, per la fragilitat que suposaria aquella estructura òssia en la vida real, i ulls gegantins palplantada en un terreny de relleus estranys on bufa el vent que infla un vestit molt rococó (per no dir realment lleig) i mou la seva melena daurada. Amb un únic arbre darrera seu, uns núvols tant recarregats com la seva indumentària i un horitzó de color grisblaumarínegre. 

Perquè coi, mentre rentava els trastos, vaig recordar tot això? L'últim llibre que m'he llegit, acabat fa 4 o 5 dies, era El tambor de hojalata. Quants dies tardaré en oblidar que el seu autor és Günter Grass? Mentre em pregunti qui era segur que podré seguir xiulant en honor a la nena rossa...

Ahir l'Aldana va tancar el Torre bar. Fa gairebé un any, quan vaig posar els peus per primera vegada a El Chaltén, amb dos italians, un brasiler i un noi de El Bolsón, vam anar a fer una birra a El Torre. Recordo que era una Berlina stout (les negres són la meva debilitat). 

Un temps després, a la Paz, em retrobava a l'Aldana juntament amb la Sofi i la Matilde, sense encara lligar caps i l'última m'oferia feina a El Chaltén. 

Ara fa uns 5 mesos, altra vegada a El Chaltén i a punt per començar una nova etapa, tornava a El Torre (i reubicava l'Aldana) ja per convertir-lo en el meu tercer domicili (i a ella en una gran amiga).

Avui quan m'he llevat, tard com sempre, he pensat en el cafè amb llet que tant em venia de gust i m'ha vingut al cap el soroll inesperat que fa la cafetera del Torre i com, amb el cap arrepenjat a la barra, sempre m'espanta. Instantàniament l'Aldana sempre somreia sorneguera, com dient: com pot ser que encara no t'hi hagis acostumat?! Només en aquest moment m'he adonat que ja no hi havia més cafès a prendre a El Torre.

Per sort encara ens queden els somriures.