27 de setembre 2012

Montevideo -Uruguai-

Avui les paraules tornen a ser de Mario Benedetti. També podrien ser de Quiroga o de molts altres grans escriptors del petit país però em rendeixo, altra vegada, als seus peus ja que és ell qui va condicionar la meva visió de la gris però bonica ciutat de Montevideo...
 
Palacio Salvo des de la plaça de la independència de Montevideo (té un edifici bessó a Buenos Aires, però està tant rodejat d'altres edificis tant grans i lletjos que ni tan sols es pot veure bé...) 
 
 
"He aprendido a querer ese monstruo folklórico que es el Palacio Salvo... Es tan, pero tan feo, que le pone a uno de buen humor... los diarios. Hay días en que los compro todos. Me gusta reconocer sus constantes... Qué diferentes y qué iguales. Entre ellos juegan una especie de truco, engañándose unos a otros, haciéndose señas, cambiando de parejas. Pero todos se sireven del mismo mazo, todos se alimentan de la misma mentira. Y nosotros leemos, y, a partir de esa lectura, creemos, votamos, discutimos, perdemos la memoria, nos olvidamos generosa, cretinamente, de que hoy dicen lo contrario de ayer, que hoy defienden ardorosamente a aquel de quien ayer dijeron pestes, y, lo peor de todo, que hoy ese mismo aquél acepta, orgullosa o ufano, esa defensa. Por eso prefiero la espantosa franqueza del Palacio Salvo, porque siempre fue horrible, nunca nos engañó, porque se instaló aquí, en el sitio más concurrido de la ciudad y desde hace treinta años nos obliga a que todos, naturales y extranjeros, levantemos los ojos en homenaje a su fealdad. Para mirar los diarios, hay que bajar los ojos."

 M. Benedetti, 1959 "La tregua"

25 de setembre 2012

El Pinar -Uruguay-

A 30 kilòmetres de Montevideo, rallant la costa del riu de la Plata, hi ha el Pinar, alguna cosa semblant a una macro urbanització de platja a les que estem acostumats a Catalunya. 8 dies en una casa de fang, a la Casa de Barro, de fet, amb grandíssima companyia i molt bons moments, aniversari inclòs. Una colla d'amics m'han fet d'anfitrions, de grans amfitrions. 

Durant aquests dies ha passat de tot, m'he banyat a les brutes aigües del río de la Plata, amb un sol que escardava el cap i també he vist com queien pins de 12 metres per culpa dels vents del sud que portava un cicló de nom desconegut. He après costums del lloc, culinàries i lingüístiques. He rigut, he parlat, he ballat, he anat amb bici, he passejat, he tornat a riure, he cantat, he mirat pelis, he llegit, he callat, he escoltat... He etc. I tot això entre bona gent i amb molt buena onda. 

I com a petita anècdota us deixo algunes paraules de Benedetti, del llibre Andamios. El narrador es retroba amb un antic amic en una platja de la seva terra natal, Uruguay, i li explica algunes coses del seu exili a Espanya. Escriu: "...vas aprendiendo las acepciones locales, y ya no decís "vivo a 3 cuadras de la plaza de Cuzco", ni pedís en el estanco (más o menos un quiosco) una caja de fósforos sino de cerillas, ni le preguntás a tu jefe cómo sigue el botija [o el gurise] sino el chaval, y cuando el locutor dice que el portero (o sea el golero) "encajó un gol" sabés que eso no quiere decir que él lo hizo sino que se lo hicieron."


l'interior de la Casa de Barro

i l'exterior.

El lavabo en deconstrucció després del cicló

L'Agustín, l'amfitrió, el pastís d'aniversari de l'Eugenia, la mel de l'Antonio i el mate de l'esmorzar

Alguns dels arbres caiguts

22 de setembre 2012

Colonia del Sacramento -Uruguay-

43 quilòmetres separen, en línia recta i creuant el Río de la Plata, a Buenos Aires de Colonia del Sacramento, a Uruguay. Un vaixell em va portar d'un país a l'altre. Mai m'hauria imaginat tantes diferències en les dues ribes del mateix riu. De l'hiperestimulant capital porteña a la tranquila ex colònia portuguesa gairebé tot canvia.

Un casc antic patrimoni arquitectònic de la UNESCO, amb un carrer especialment bonic que crec que a tothom encisa: calle de los suspiros. L'antic far, les ruines de la casa de comandància i les casones de planta baixa amb els jardins atapaïts. Els 5 quilòmetres de caminet de la riba o Rambla, plagat de mosquits assasins. Calma, molta calma. El verd dels molts arbres que omplen qualsevol espai i el marró de les aigües del Plata (com l'anomenen aquí).

I el mate, ai el mate. Si diuen que els catalans naixem amb un pà sota el braç, crec que els urugaians neixen amb un termo sota el braç i un mate a la mà. Perquè se'n facin una idea aquells que com jo desconeixen gairebé del tot la cultura del Mate:
  • El mate és una infusió preparada amb fulles de l'"herba mate" (Ilex paraguaiensis), pot estar barrejada amb altres tipus d'herbes remeieres o es pot barrejar amb cafè.
  • Kit: s'anomena mate al recipient on es prepara la infusió. A la canya que s'utilitza per prendre'l se l'anomena bombilla i es ceba el mate amb l'aigua calenta que es manté en un termo. La yerba es porta en tot tipus de recipients, al gust del consumidor.
  • Prendre mate implica un ritual i, per tant, un conjunt de normes a seguir (no les explicaré, són moltes!)
  • A Uruguay el consum anual de mate és més alt que el consum de totes les marques de refrescos juntes. És el país on es consumeix més mate en relació a la seva quantitat d'habitants.
Quan em deien que els uruguaians anaven amb bici amb el mate a la mà em pensava que exageraven, ara ja ho he vist. Els joves se'l prenien asseguts a les voreres mentre sortia música eixordadora dels seus cotxes. Les parelletes estintolades als bancs passant-lo d'una mà a l'altra. Els que passejaven el gos amb feines per poder tenir els animals sota control mentre el cebaven. O els que pescaven asseguts al moll amb la caixa dels estris a un costat i el mate i el termo a l'altre... molt curiós als meus ulls.

A més de per aquesta qüestió Uruguai també sorpren per ser una de les societats més semblants a la que jo estic acostumada. No obstant hi ha certes coses que et recorden que estàs a sud amèrica, com per exemple veure 3 persones sobre un vespino, això sí, aquí tots amb casc! 

Colonia m'ha servit de porta d'entrada i sortida del país. Hi vaig estar 2 dies a l'arribar d'argentina i hi vaig tornar 2 dies més abans de deixar el país, això em va permetre veure el poble en dies d'entre setmana i en cap de setmana. Si en la primera ocasió em va encantar no puc dir el mateix de la segona visita. Tot i així, és un bonic lloc per on deixar-se caure si es té l'oportunitat...


16 de setembre 2012

Buenos Aires II -Argentina-

A una de les primeres entrades del blog li posava de títol Buenos Aires i l'acabava dient que hi tornaria: ho he fet. Serà que potser fins i tot sóc una noia de paraula...

Aquesta tornada a la capital ha estat més tranquil·la i menys turística. Això sí, les cosetes pendents que m'havien quedat les he satisfet amb escreix. Per exemple, per fi vaig trobar l'escultura de Mafalda a Sant Telmo i també vaig poder disfrutar de la Feria de Matadero, on un grup de Gauchos galopen a tot drap per sobre l'asfalt del carrer i intenten agafar un anell, que penja d'una estructura semblant a una porteria, amb un estri que està entre el bolígraf i el punxó... increïble. 

Tot i estar prohibit estacionar hi ha qui no en fa cas

Una bona estampa

El cartell de la fira amb le tipologia típica

Aquest és l'anell a aconseguir

I aquesta la forma de fer-ho

Aquí un altre genet

i un altre

i ja no en poso cap més!!

M'havia de fer aquesta foto : )

La realitat és que això és Buenos Aires on, definitivament, t'hi pots trobar de tot!!!

Fets i gent VI

Celebrant mig any de grans aventures i molt millors vibracions! desitjo que segueixi així. De totes maneres: us estimo!!

13 de setembre 2012

Humahuaca -Argentina-

Tornar a entrar a Argentina va semblar d'allò més natural: coneixia les rutes, sabia quin seria el pròxim poble pel que passaríem, podia recordar trams de carretera i destins dels "colectivos"... Tot i conèixer la zona, gràcies a les recomanacions d'en Luís, vaig decidir parar a Humahuaca i fer-hi nit (portava a l'esquena 18 hores de bus de La Paz a Villazón, havia creuat la frontera de Bolívia i Argentina a peu, on em volíen multar per excedir-me de dies amb la visa de turista, i de la Quiaca, primer poble argentí, havia agafat un altre autobús de 3 hores fins aquí... total, més de 25 hores en trànsit i rebentada: parar era una necessitat).

Al poble hi havia passat una horeta esperant un bus a mitjans de maig, calculo. Ni tant sols m'havia dignat a fer una ullada al centre sinó que en aquell moment vaig decidir esperar-me a l'estació dels busos. La segona visita va ser totalment diferent: l'objectiu era conèixer a Raúl Prchal. El parce colombià m'havia explicat que hi havia un home, un vell hippie anarquista, que acollia gent a casa seva amb l'única condició que complissin les normes de convivència escrites en un full que se t'oferia en el moment d'entrar al Castillo de adobe per la porta perpètuament oberta.

Quan vaig travessar el portal i vaig veure aquell home de perilla blanca de mig pam, barret d'ala ampla, prim i amb pinta de Quixot desmanegat mastegant fulles de coca (com fa la majoria de població en aquelles latituds), acompanyat per una dona, que va resultar tenir 20 anys menys dels que jo li havia posat, a la que vaig ser incapaç d'entendre durant una bona estona, em vaig preguntar on coi m'havia ficat!

Però com sempre, les primeres impressions no ens ho diuen tot. Les evidències queden clares i s'hi sumen altres fets: una vida de borratxeres, bohèmia, art transgressor i voluntat de fugir d'un sistema (que ha aconseguit fer força efectiva) per part d'ell i que li ha deixat molts coneixements i també moltes seqüeles, en tots els sentits. Per part d'ella, una infància duríssima d'abusos de tota mena en un territori del tot hostil, una fugida quan encara no arribava a ser una noia, diversos brots psicòtics i l'alcohol com a "solució" per tot plegat i així segueix... 

No sóc prou hàbil com per explicar com em vaig sentir i és que per res va ser desagradable, tot el contrari, compartir un parell de dies amb ells em va suposar desfer-me d'uns quants prejudicis més, conèixer perspectives vitals que per mi semblaven impossibles i, sobretot, aprendre a escoltar una mica més. Veure com el pati de la casa, que estava feta de tova, s'omplia amb 4 o 5 alcohòlics que no sabien on més deixar-se caure, i que allí podien estar tranquils i beure fins a morir, era més que sorprenent, però veure el respecte que aquests li tenien al "comandante", al seu espai i als altres hostes, encara ho era més...

El llibre que em va dedicar amb la seva pluma gegant d'ocell desconegut és una de les tantes obres que li han permès viure intentant ser coherent amb les seves creences (no serem tant innocents com per creure que ha estat del tot coherent). Me l'emporto amb mi, juntament amb un grapat de fulletons anarquistes, dels que si bé no comparteixo els ideals en la seva totalitat, em permeten saber una mica més. També segueix amb mi el dubte de si aquell home que vaig conèixer és un geni o un boig però no el pretenc resoldre, sigui el que sigui em va encantar poder-lo conèixer.

12 de setembre 2012

La Paz -Bolívia-

Dos mesos no és gaire temps però dóna de si. Dos mesos vivint en una de les capitals a més altitud del món. Ciutat de pendents pronunciades, trànsit eixordador, mercats inacabables; ciutat de gent oberta i agradable, de gent tancada i maleducada; ciutat de bebedors empedernits o bebedors fins a morir; ciutat de polleras i barrets... així podríem seguir amb un degoteig de paraules que descriurien d'una forma o altra la meva Paz. Meva perquè després d'aquest temps he pogut compartir amb molts altres foranis opinions sobre la ciutat, totes diferents, coincidint en alguns punts i diferint en molts altres. Suposo que cadascú la veu segons allò que hi viu i haig de reconèixer que les meves vivències a la Paz han estat fantàstiques.

L'escalada a Aranjuez, un  barri de la Paz, m'ha regalat un molt bonic grup d'amistats i la possibilitat de compartir amb elles i ells la vida paceña des del seu interior, coneixent aquestes coses que com a visitant sovint et queden vetades. També cal reconèixer-ho: enfilar-me per les parets m'ha permès apropar-me a un estatus de la societat boliviana al que per iniciativa pròpia, molt probablement, no m'hagués acostat i que també va bé conèixer.

La "posada El Carretero" mereixeria una entrada per si mateixa, amb títol propi (no la tindrà...). Vaig entrar a l'habitació 21 el 20 de juny a les 8 del matí, després d'un viatge de 12 hores amb autobús i mig malalta, i vaig pensar que el dia següent sortiria d'aquell "antro" i buscaria un altre lloc per quedar-me. Quan anava a dormir aquella mateixa nit pensava que era un "antro" estupendíssim. El que no m'imaginava era que hi acabaria vivint dos mesos. 

Les històries que podria explicar del Carretero són mil, també són mil les persones conegudes i les rialles, les converses i els àpats compartits. Si us ho hagués d'explicar tot no acabaríem mai. Al pati interior, sota el tros de cel d'en Fabri, hi vaig poder veure pallassos, aplaudir concerts, participar en tallers de malabars, aprendre a jugar escacs (ja n'hi me'n recordava gairebé!!), intercanviar tècniques de macramé i disfrutar d'espectacles de foc i llum. I en aquell pati, repartits entre moltes de les persones que hi vaig conèixer, s'hi han quedat uns quants trossos de mi amb els que qui sap si potser tinc la sort de tornar-me a trobar al llarg del camí que a tots ens queda per davant...

Sortint de les muralles del Carretero La Paz em tenia enamorada. Un bon sandwich de palta al Lanza, una Llaucha davant de l'edifici de correus de Bolivia o un mil fulles de dulce de leche i crema chantilly dels Pollos Copacabana sempre es posaven bé. Trenta mil vegades havia passejat pel Prado veient la gent passar igual que passava jo... i no me'n cansava. O pujar pels carrers de darrera San Francisco (evitant l'odiada Sagárnaga) guaitant per les parades del mercat negre. Anar a la cinemateca o al mur. O caminar per la passarel·la de fusta des d'on la vista de la ciutat impressionava: cases i més cases baixant per les vessants i seguint el camí que abans dibuixava el riu (ara està soterrat). Anar a beure una gerreta de vi o una cervesa fresca al Bocaysapo. Menjar unes Salchipapes o una hamburguesa a la rostisseria que hi havia a una quadra i mitja per la Junín. Etc.

Sí, La Paz té coses a millorar, com qualsevol altre lloc del món però a mi, sens dubte, em va enganxar. A punt per tornar-hi en qualsevol moment.

03 de setembre 2012

Yanapi, El Alto -Bolívia-

Jimena, Gladys, Sandra; Lídia, Mari; Marta i totes les petites. Juan Carlos, Núria, la Doc, Joanna, Thilo, Marielas... Un grup de grans persones que m'han permès aprendre el que no està escrit. M'han permès conèixer una part de la vida alteña i, per extensió, de la vida boliviana que a moltes persones els queda vetada per llunyana als seus plans de viatge. 

Jo tampoc ho tenia en els meus plans però haig de reconèixer que des de la quarta setmana aquests es van deixar de  realitzar... La realitat és que han estat dos mesos d'una experiència inolvidable i que espero poder repetir en un moment o altre. Yanapi i la seva gent, tota aquesta quantitat de nenes i noietes, m'han fet créixer una mica més. No trobo la manera adequada d'agraïr-ho...

01 de setembre 2012

Camino del Choro i Coroico -Bolívia-

I és que aquesta entrada ha de ser diferent, igual que diferent ha estat el camí per arribar al destí escollit. En aquest cas la ruta escollida per arribar a Coroico, el nostre destí final, és l'anomenat "camino del Choro", una ruta precolombina que encara avui en dia comunica amb la Paz a diverses comunitats que viuen aïllades entre els cims de gairebé 5000 metres del nord de la ciutat i Los Yungas, la zona de cultiu de coca per excel·lència a Bolívia i on es troba la localitat de Coroico. Així va ser el nostre camí, d'en Luís, un malabarista colombià i excel·lent persona i meu.
Tot comença amb la pujada a la Cumbre, enmig de la boira i el fred...
Les alpaques s'arreceren de la tempesta que venia de la Cumbre, a més de 4980 metres d'alçada

però ni el fred, ni la neu, ni el vent fan que pari de riure...  el cistell és una altra història.

De cop ens topem amb ella (no li vaig demanar el nom però tenia 21 anys) que ens demana ajuda

i sota la neu i més tard la pluja, l'ajudem a ella, al seu marit i al seu germà Vidal a baixar les bigues que seriviràn per construir la seva nova casa a Chucura.

Però, ho hem de reconèixer, no som capaços de tibar les bigues fins al destí final. Després de 3 hores les mans ja blaves ens diuen prou però seguim amb el camí.

Fins arribar a Samaña Pampa, un refugi a 3950 msnm.

On la casera, a més de ser simpatiquíssima, ens prepara un cafè calent i un mate de coca que ens fan desempallegar dels calfreds que fa estona que ens ataquen.

Al matí següent llevar-se i veure la Cumbre no té preu.

I camí avall seguim.

La vegetació i la temperatura van canviant a cada pas.

Prou com perquè el Luís aprofiti el magnífic entorn per regalar-se un bany (extramadament fresc pel meu gust).

Una vegetació que sovint ens captiva per la seva exhuberància.

Ja al segon campament, Villa Loa, li explico al parcero que la màquina fa ràfegues automàtiques de tres fotos...

mentre esperem que els espaguetis bullin dins l'olla que Don Víctor ens ha deixat molt amablament.

Al tercer dia les coses comencen a prendre un rumb de conte: el Luís encanta a les gallines i coneixem al Bello Durmiente, un jovenet de 13 anys a qui no aconseguim despertar cridant i xiulant durant més de 10 minuts però que desperta amb la remor d'un bolígraf escribint sobre un mocador de paper (i evidentment ens va espantar d'una manera bàrbara)

Però els ponts ja no són de conte de fades i el camí a seguir es complica...

a més de les trampes que ens posen les bruixes, on fàcilment pots quedar enredat.

A més, al final del dia, el gat no porta botes.

Sí, així és com ens llevem el quart dia, a Sandillani, on el cistell ens abandona (per gran descans d'en Luís, el seu encarregat) i es queda en les bones mans de Don Benedicto.

Després de les últimes 3 hores de caminada arribem a Chairo, fi del camí del Choro, però encara ens queden més de 17 quilòmetres de pista, com bé reflexa la cara d'en Lucho.

Quilòmetres dels que ens salvem gràcies a la boja conducció d'una mestra xilena radicada a la zona i al sotregat darrera de la "ranxera" del que sembla el capellà del poble (però que segur que no és perquè va acompanyat de dona i fill) i que sense saber-ho ens fan feliç!

De totes maneres així és com acabem...

descansant al pati de casa de Don Severo, entre gossos en zel i mosquits famolencs,

i disfrutant d'increïbles vistes que s'assaboreixen encara més després de l'esforç.
Sense en Luís segur que el camí hagués seguit sent impressionant però, ni de bon tros, tant divertit. 71 quilòmetres d'històries, cansament, alegria, riures, complicitats i, sobretot, una bona amistat.