Tornar a entrar a Argentina va semblar d'allò més natural: coneixia les rutes, sabia quin seria el pròxim poble pel que passaríem, podia recordar trams de carretera i destins dels "colectivos"... Tot i conèixer la zona, gràcies a les recomanacions d'en Luís, vaig decidir parar a Humahuaca i fer-hi nit (portava a l'esquena 18 hores de bus de La Paz a Villazón, havia creuat la frontera de Bolívia i Argentina a peu, on em volíen multar per excedir-me de dies amb la visa de turista, i de la Quiaca, primer poble argentí, havia agafat un altre autobús de 3 hores fins aquí... total, més de 25 hores en trànsit i rebentada: parar era una necessitat).
Al poble hi havia passat una horeta esperant un bus a mitjans de maig, calculo. Ni tant sols m'havia dignat a fer una ullada al centre sinó que en aquell moment vaig decidir esperar-me a l'estació dels busos. La segona visita va ser totalment diferent: l'objectiu era conèixer a
Raúl Prchal. El
parce colombià m'havia explicat que hi havia un home, un vell hippie anarquista, que acollia gent a casa seva amb l'única condició que complissin les normes de convivència escrites en un full que se t'oferia en el moment d'entrar al
Castillo de adobe per la porta perpètuament oberta.
Quan vaig travessar el portal i vaig veure aquell home de perilla blanca de mig pam, barret d'ala ampla, prim i amb pinta de Quixot desmanegat mastegant fulles de coca (com fa la majoria de població en aquelles latituds), acompanyat per una dona, que va resultar tenir 20 anys menys dels que jo li havia posat, a la que vaig ser incapaç d'entendre durant una bona estona, em vaig preguntar on coi m'havia ficat!
Però com sempre, les primeres impressions no ens ho diuen tot. Les evidències queden clares i s'hi sumen altres fets: una vida de borratxeres, bohèmia, art transgressor i voluntat de fugir d'un sistema (que ha aconseguit fer força efectiva) per part d'ell i que li ha deixat molts coneixements i també moltes seqüeles, en tots els sentits. Per part d'ella, una infància duríssima d'abusos de tota mena en un territori del tot hostil, una fugida quan encara no arribava a ser una noia, diversos brots psicòtics i l'alcohol com a "solució" per tot plegat i així segueix...
No sóc prou hàbil com per explicar com em vaig sentir i és que per res va ser desagradable, tot el contrari, compartir un parell de dies amb ells em va suposar desfer-me d'uns quants prejudicis més, conèixer perspectives vitals que per mi semblaven impossibles i, sobretot, aprendre a escoltar una mica més. Veure com el pati de la casa, que estava feta de tova, s'omplia amb 4 o 5 alcohòlics que no sabien on més deixar-se caure, i que allí podien estar tranquils i beure fins a morir, era més que sorprenent, però veure el respecte que aquests li tenien al "comandante", al seu espai i als altres hostes, encara ho era més...
El llibre que em va dedicar amb la seva pluma gegant d'ocell desconegut és una de les tantes obres que li han permès viure intentant ser coherent amb les seves creences (no serem tant innocents com per creure que ha estat del tot coherent). Me l'emporto amb mi, juntament amb un grapat de fulletons anarquistes, dels que si bé no comparteixo els ideals en la seva totalitat, em permeten saber una mica més. També segueix amb mi el dubte de si aquell home que vaig conèixer és un geni o un boig però no el pretenc resoldre, sigui el que sigui em va encantar poder-lo conèixer.
