Sorata -Bolívia-

Després de molts dies pels voltants de La Paz el cap de setmana passat vaig anar a Sorata. Acompanyada per l'Ale, un pibe argentí, vaig agafar un micro que ens va portar a Sorata, un petit poble a les faldes del nevado Illampu.

No sabia què seria el que em trobaria allà i evidentment em va impressionar. Un pic de més de 6000 metres cobert de neu treient el cap entre palmeres, avets i flors de mil colors diferents. Un poble, sota la seva ombra, que s'escampa per pendents impensables fins al llindar del riu. Unes grutes habitades per ratpenats invisibles als meus ulls miops que només es fixaven en l'aigua transperent que té el llac per on pedalava en un patinet. Unes empanades de formatge més que excel·lents fetes per la caserita de la casa on estàvem allotjats... i així podria anar sumant.

Desconnexió del caos semiorganitzat que regna a La Paz... i amb ganes de tornar-hi.

Fets i gent IV

I és que tot segueix fluïnt amb bones notícies que venen d'aquí i d'allà. Amb persones que venen i se'n van i que amb aquest va i ve s'emporten un trosset de tu mentre te'n deixen un de seu per si de cas el buit deixat fos massa gran. Seguint amb el camí per marcar amb ganes i energies renovades...

La Paz (!) -Bolívia-

Normalment escric les entrades sobre els llocs visitats just quan en marxo però és que aquesta vegada he decidit quedar-me un temps a la ciutat de La Paz. No molt temps tampoc, en principi una mica més d'un mes, si tot va bé fins a mitjans d'agost. No puc donar cap raó per explicar la decisió, senzillament tinc ganes de quedar-me un temps aquí. Com que no en marxo no n'explicaré gaire res en aquesta entrada, sinó que l'utilitzaré més com a avís per navegants i és que durant aquest mes i escatx no sé com seran les entrades del blog. Així doncs, quedeu avisats!

Sucre -Bolívia-

O la ciutat que no he viscut. I és que de sucre només n'he pogut veure quatre carrers, alguna església preciosa, la casa de la independència, el mercat... però em sembla que la visita a aquest últim per fer-hi un bon àpat i un millor suc encara, m'ha fet enclaustrar durant sis dies dins de l'alberg només permetent-me passejades del llit al lavabo i viceversa. La ciutat blanca o la ciutat on va néixer bolíva no m'ha deixat disfrutar prou del seu encant (i és que certament és ben bonica) però de totes maneres me'n vaig...

Me'n recordaré dels moments al pati del mercat mentre intentavem esbrinar més coses sobre Chuquisaca per poder resoldre els mots encreuats, dels moments asseguda als bancs de la plaça mirant la gent passar i disfrutant del sol i també de la veu del taxista que em va portar fins a la terminal de busos i que em deia, mentre em mirava pel retrovisor: ah! española, por eso ese castellano tan perfecto, ai qué linda debe ser españa no?... pero yo nunca la podré visitar, nací y moriré en Sucre... I jo mentrestant no sabia si fondre'm, dir-li més mentides o amagar el cap dins el magnífic pastís que l'altra passetgera del taxi portava a les mans per no notar tanta amargor...

Fets i gent III

De com un virus estomacal et pot fer oblidar que acabes de viure 27 dies més d'aventura, coneixement, aprenentatges, noves amistats, etc, i fer que 4 dies de malestar pesin més. Això sí, visca el cotrimoxazol forte!

Potosí -Bolívia-

Primera ciutat boliviana visitada. A la sombra del Cerro Rico o Sumac Orcko (en llengua quechua) s'estenen milers de cases de tova o totxo, segons la zona, que semblen regalimar per la vessant de la muntanya. Els colors ocres dominen tot el paisatge, tant de la ciutat com de les rodalies, però la vista és espectacular.

Fa 500 anys 160.000 persones vivien a Potosí. Els minerals que sortien de les entranyes del cerro la van fer la ciutat més rica del món durant gairebé un segle... però tot el que puja ha de baixar. Sobreexplotació de recursos naturals però també humans (sinó que els ho preguntin als indigenes i, posteriorment, als esclaus africans que es van comprar com a mà d'obra barata); epidèmies; i altres tipus de problemàtiques van fer que al cap de tres segles a la ciutat no hi quedéssin més de 7000 habitants.

Ara torna a tenir una població aproximada de 160.000 habitants però s'ha acabat amb la sumptuositat de la colònia espanyola, no s'erigeixen més esglésies a cada dues quadres, els àngels i verges escolpits en aquestes ja no tenen ales d'argent ni tampoc robes daurades i la muntanya ja no plora llàgrimes de plata.

Les llàgrimes ara em cauen a mi a l'entrar a la mina Rosario on ens expliquen les condicions de treball i de vida de la gent que avui en dia segueix intentant guanyar-se el pà a les entranyes del gran Sumac Orcko. Se'm plantegen tantes maleïdes contradiccions que sóc incapaç d'explicar-vos res del que vaig sentir o pensar... però suposo que el que sí que és cert és que la mina no és per res semblant al que m'havia imaginat.

Sortint de les tenebres torno a veure els colors de les faldilles i els farcells que porten les grans dones bolivianes i de sobte em sembla que potser tenen aquests tons per contrarestar la negror que viuen i veuen dia a dia la majoria dels seus companys, germans i fills. Sortint d'allí dins tot té un altre color però els tons ocres segueixen dominant tot el paisatge...

Salar de Uyuni -Bolíva-

Paga una excursió de tres dies amb un nom tal com Salar de Uyuni i podràs creuar fronteres acompanyada per altres guiris i, si tot va bé, disfrutaràs dels aires andins a més de 4000 msnm sense tenir en compte que el soroche, molt probablement, t'enganxarà. 

A més podràs observar flamencs menjant a llacunes multicolors: la colorada, d'un to vermellós degut a sediments i algues; i la verde de color verd turquesa gràcies a la presència de minerals de carbonat de calci, plom, magnesi i arsènic (alguns hi afegeixen l'oxidació del coure, jo no hi entenc...). També els podràs veure a altres llacunes "altiplàniques" amb noms com Hedionda, Cañapa o Kalina. A la Onda no n'hi haurà, massa profunda.

Suposant que les punxades de rodes i el mal estat dels tot terrenys no et faci la pua, travessaràs deserts, t'impressionaran les llengües de lava solidificada, veuràs guèisers i volcans en acció a 5000 metres d'altura, et banyaràs en aigües termals, espantaràs vicuñas i llamas amb el soroll del motor i formacions de roques amb noms com árbol de piedra o desierto de Dalí (ja té tela) faran les delícies dels aprenents de fotògrafs.

Si segueixes amb ganes de delirar encara una mica més amb tanta bellesa natural, també podràs fer-te pujar l'autoestima (o no) mentre fas una sessió de fotos al salar més gran del món, amb més de 10.000 km quadrats, on jugaràs amb les perspectives i et preguntaràs com coi va sorgir aquest immens espai blanc que et deixa cega i sense alè.

Definitivament el que en un principi em semblava una de les turistades més grans que podia fer ha acabat convertint-se en una de les millors experiències de la meva vida, encara que també hi hagi hagut moments tediosos i avorrits de carretera de grava, tot plegat ha sobrepassat, sense cap mena de dubte, totes les meves expectatives... i la companyia ho ha acabat d'arrodonir! Més que contenta segueixo cap a Potosí...