Salta -Argentina-

Salta la Linda, li diuen. Si bé és cert que té més gràcia estètica que la resta de ciutats que he pogut visitar a Argentina, aquesta gràcia li és otorgada bàsicament per cert estil arquitectònic que per aquí anomenen neogòticalgomés però que jo, que no sé res pel que fa referència a estils arquitectònics, anomenaria senzillament arquitectura colonial. A mi, molt honestament, m'agraden més les casones d'adobe, cal i porxades de fusta de cactus o cardón que vam poder veure pels Valles Calchaquíes, que els edificis de colors pastels recarregadíssims de volutes, columnes i altres ornamentacions de les que no en conec els noms que omplen el centre de la ciutat. De totes maneres haig de reconèixer el seu lindismo.

M'ha semblat que Salta, a més de ser la Linda, és alguna altra cosa. Durant els 3 segles de colonització espanyola va ser ciutat de pas, comerç i intercanvi i m'ha donat la sensació que encara avui queden rastres d'aquesta condició i és que està plena de persones de procedències ben diferents mercadejant amb allò que tenen, ja siguin pesos comuns, bones veus, artesanies, menjars o, senzillament, morro.

També haig de parlar de la donzella, la nena del llamp i el nen del Llullaillaco, tres personetes que van morir per hipotèrmia en una petita cambra al cim del volcà Llullaillaco envoltats per magnífiques artesanies que formaven part del seu aixovar que, sense cap mena de dubte, va fer que els déus els dónessin una millor benvinguda. Fora conyes, al Museo Arqueológico de Alta Montaña es pot conèixer la seva història i veure un dels cossos (els exposen per torns per evitar que es "malmetin") i que en el nostre cas va ser el nen. Impressionant i èticament discutible. Del que ningú parla és de la quarta mòmia del museu. La Reina del Cerro o Momia del Chuscha, que ha tingut uns últims 90 anys de vida força moguts, i que gairebé pot ser una arma mortal, sobretot si la persona que prem l'interruptor de la seva vitrina pateix algun tipus de cardiopatia. 

Ciutat d'encreuament de cultures i d'aculturització que m'ha deixat passar tres dies de calma i tranquilitat entre els seus carrers estretons i les seves casones de planta baixa. Entre els seus edificis recarregats i les seves cares morochas. Chau Linda.

Valles Calchaquíes -Argentina-

Quatre dies de paisatges de colors espectaculars i camins sinuosos, que continuen, continuen i continuen.  Quatre dies de bona companyia amb l'autoanomenat "catalanteam", només per si de cas ens demanéssin d'on som. Quatre dies de vins, cascades, caminades, peus molls, riures escandalosos, silencis imperants, menjars suculents, cases de tova, pebrots assecant-se al sol, congosts de mil colors, coures oxidats barrejats amb granits amb més o menys quars, faldespat i mica... i persones, moltes persones amb les seves històries, que s'han explicat al voltant de magnífics plats d'asado o mig ofegades pel so de l'ukelele, la guitarra o la flauta travessera... I per donar-hi un petit toc de fantasia: la veu papissota de la petita Mel que en el càmping que muntarà de gran hi tindrà un escriptori per poder-hi fer música i artesanies. O l'alberg que tindrà la Marina, amb una cuina gegant i pintat de colors ben vius i bonics... Així continuem somiant i creixent!

P.S.: hem travessat molts d'aquells camins que en Joan ha somiat mil vegades recórrer amb la seva maquineta...  hauries disfrutat com la canalla pare!!

Tafí del Valle -Argentina-

En realitat és mentida, el títol hauria de ser: San Juan, San Agustín del Valle Fértil, La Rioja, San Miguel de Tucumán i, finalment, Tafí del Valle. El recorregut entre aquestes ciutats i pobles ha estat més aviat ràpid fins a arribar a l'ultim destí. Això no significa que no hagi estat interessant o, com a mínim, entretingut.

L'arribada a San Juan va ser força decepcionant, més per les expectatives que jo en tenia que pel que en realitat el lloc m'oferia. Diuen que les persones tendim a ser dolentíssimes fent previsions, que sovint ens equivoquem. Sé segur que jo en sóc... Però per sort això no suposa un gran problema. Una estada gairebé furtiva a la ciutat i el dia següent cap al Valle Fértil!

Tothom qui viatja a Argentina suposa que Buenos Aires és el lloc perfecte per aprendre a ballar tango. Jo en vaig poder aprendre a San Agustín, on un tal Indio ens va fer una magnífica classe a 8 guiris tips d'asado i fernets, que no sabien massa com fer-s'ho per no entrebancar-se, sobretot jo, que he pogut ratificar que sóc una negada pel ball. El valle de la Luna va ser la visita obligada des d'aquest poblet. Un paratge força espectacular i que feia gairebé deu anys que tenia entre cella i cella.

Amb la companyia de la Cris i quatre motxillers més vam abandonar el poble a les 3 de la matinada per començar un periple de colectivos el primer dels quals ens deixaria a la Rioja, una hora per fer un mos i el segon cap a Tucumán on el dubte ens va envaïr: ens quedem a la ciutat o seguim endavant i ens perdem per la muntanya? Mai saps del tot bé què és el que et trobaràs a la propera parada per tant sovint es fa força complicat decidir.

Per una cosa o per una altra vam acabar decidint seguir amb l'expedició cap a Tafí. Ja haviem perdut la meitat dels integrants del grup però la Cris, un francès i jo vam agafar el tercer bus, que sumava tres hores més de recorregut a les tretze que ja portàvem acumulades. Finalment Tafí, de nit i plovent...

Muntanya, llac, la Marina i en Xavi, bon menjar, calma, cavalls, menirs... Tot i rebre'ns d'una manera força desagradable, aquest petit poble a més de 2000 metres d'alçada ens ha brindat (vinga parauletes) uns magnífics dies, si més no, a mi. A veure què el seguirà!

Fets i Gent II

Aprenent a viure el dolce far niente, normalment acompanyada. Sinó es dóna el cas també es gaudeix dels moments de sol·litud. Amb la Creu del sud com a icona del canvi segueixo fent camí. De moment vaig anant endavant tot apuntant a Polaris. Mentrestant el ball de partícules continua sent propici... i que segueixi així!

Mendoza -Argentina-

Mendoza viu als peus dels Andes, literalment. Després de travessar la majestuosa serralada just per sota la sombra de l'Aconcagua, tot creuant la frontera entre Chile i Argentina, vaig arribar a aquesta ciutat que s'exten en una plana que la vista no es pot acabar, on la línia de l'horitzó arriba més enllà del que un pot veure.

La ciutat és famosa pels seus vins. Si per un costat té els espectaculars Andes, per la resta de costats hi té vinyes, extensions i més extensions de vinyes. Merlot, Malbec, Syrah, Cabernet sauvignon... són alguns dels raïms més produïts en aquesta zona. Jo ja he triat: em quedo amb el Malbec. Probar-los tots va tenir lo seu ; )

Tornar a Argentina ha suposat un bon canvi altra vegada, no comparteixen, per res, la calma dels xilens però topar amb persones com la Victòria, que m'ha acollit a casa seva, fa que una s'acostumi ràpidament al ritme vital de la ciutat, ràpid, intransigent amb el forani i marcat pel sol. Així, gràcies a ella, he pogut disfrutar d'una ciutat que a primer cop d'ull no m'havia entusiasmat i que al final m'ha ben sorprès. Seguirem amb Rumboperdido...

Santiago -Chile-

Si haig de ser sincera no he fet gaire el turista a la ciutat de Santiago sinó que més aviat hi he fet vida de pseudoestudiant universitària: festa gairebé continua, bona vida, millor menjar, passejos pel barri Bellavista i per arrodonir-ho una visita en un dels bars més emblemàtics de la ciutat: La Piojera (el palacio popular). Tot sense excessos que a casa sempre m'han dit que no faci res del que em pugui penedir i em sembla que ja ho he après ; )

A més, la Nora, una antiga companya de feina ha estat una gran amfitriona, de fet, segurament, si no m'hagués acollit a casa seva jo no hagués disfrutat d'aquesta ciutat com ho he fet i no us penseu pas que parli només de la gresca i la xerinol·la sinó que m'ha permès acostar-me molt més a la gent de la ciutat, a la seva vida, a la seva quotidianitat i, sens dubte, m'ha permès acostar-me al que més m'ha impressionat: el seu particular i únic espanyol, que em costa déu i ajuda entendre.

Perquè us pogueu fer una idea d'algunes de les paraules que s'utilitzen per aquí us faig una breu introducció a l'espanyol xilè:

• bacán: genial
• cachar: entendre, pillar...
• ya po/ sí po: serveix per acabar qualsevol frase i es diu constantment
• vieja culiá: per dir que una noia no els acaba d'agradar
• estar curao: estar borratxo
• carretear: anar de festa
• una weá brígida: alguna cosa bèstia
• cuático: brutal
• huevón: tio
• smoh (anglicisme): la boirina, fum o contaminació que cobreix la ciutat

I així podríem continuar però és tant difícil explicar-se que millor que ho deixi aquí...

Valparaíso -Chile-

AMO, Valparaíso, cuanto encierras, 

y cuanto irradias, novia del océano, 

hasta más lejos de tu nimbo sordo. 

Amo la luz violeta con que acudes 

al marinero en la noche del mar, 

y entonces eres -rosa de azahares-

luminosa y desnuda, fuego y niebla. 

Que nadie venga con un martillo turbio 

a golpear lo que amo, a defenderte:

nadie sino mi ser por tus secretos:

nadie sino mi voz por tus abiertas 

hileras de rocío, por tus escalones 

en donde la maternidad salobre 

del mar te besa, nadie sino mis labios 

en tu corona fría de sirena, 

elevada en el aire de la altura, 

oceánico amor, Valparaíso, 

reina de todas las costas del mundo, 

verdadera central de olas y barcos, 

eres en mí como la luna o como 

la dirección del aire en la arboleda. 

Amo tus criminales callejones, 

tu luna de puñal sobre los cerros, 

y entre tus plazas la marinería 

revistiendo de azul la primavera.

Que se entienda, te pido, puerto mío,

que yo tengo derecho

a escribirte lo bueno y lo malvado

y soy como las lámparas amargas

cuando iluminan las botellas rotas.

                                   Pablo Neruda

Només fa unes hores que hi he arribat i gairebé no he tingut ni temps de passejar-m'hi: quina ciutat... i digueu-me ignorant però no sabia que Neruda li hagués dedicat aquestes paraules.

Disposada a (gairebé ansiosa per) perdre'm pels tortuosos carrers de la ciutat...

Chillán -Xile-

Us heu plantejat mai anar de vacances a Badalona? Més o menys és el que he fet jo parant a Chillán. Per sort, aquí un centenar de kilometres no són res i amb un parell d'euros els pots recórrer amb bus. D'aquesta manera vaig poder arribar a Las Trancas l'entrada per anar a les termes de Chillán, el que vindria a ser un Vallter 2000 pero als peus dels Andes. 

Igual que a Vallter, a les termes s'hi poden fer caminades i la d'ahir va ser molt gran: una pujada tremenda per arribar a unes "fumarolas" que desprenien una terrible olor de sofre. La neu no aguanta al seu voltant i es fon deixant veure la terra tenyida de groc. Seguint uns passos més amunt s'arribava a un coll que portava cap a un petit pic des d'on es veia tot el "valle Hermoso". Poc m'esperava que una caminada tant curta em donés una sorpresa tant agradable.

Després de la caminada un bany a les termes amb bona companyia, algun mos de xocolata i una mica de soda de llimona esbrevada. I per tornar res de bus, transport privat fins al centre de Chillán parant a comprar mermelada de rosa mosqueta i manjar o dulce de leche, una trentena d'ous blancs com la neu, unes quantes llonganisses de Chillán (que nosaltres anomenaríem xorisso), costellar de vedella per asado i un sac de carbó a molt bon preu comparat amb el que en pagarien a Rancagua... Total: un dia rodó al voltant de la meva Badalona a la xilena amb una gran companyia xileno-granadina.