Las Torres del Paine -Chile-

Vaig voler ser valenta. Vaig pensar que jo podria, que si havia aconseguit deixar-ho tot i començar l'aventura jo sola això també ho podria fer. M'equivocava. El circuit de la W del parc natural de les Torres del Paine ha estat la primera gran frustració d'aquest viatge que es va fent a trossos.

Havien de ser 5 dies i 4 nits de travessa pels peus del massís del Paine. Han acabat sent 3 dies i 2 nits. Podria començar a donar explicacions sobre les causes que m'han portat a fer-me enrera i deixar la travessa -que si fred, neu, pluja, condicions adverses...- però per ser sincera i resumir-ho, hi ha dos motius claus: vent i por. I és que realment em sembla que mai m'havia espantat tant amb el coi de vent... Quan arribaves als campaments la gent comentava quantes vegades havia caigut a terra. Era impressionant. Hi ha molts valents i valentes que van decidir seguir el camí, molts altres menys agosarats decidíem tornar als nostres "camps base" i deixar la ruta.

Haig de reconèixer que em va fer ràbia no acabar-la. Et sents estúpida i penses: hòstia, si ell/es poden perquè jo no? però t'adones que cadascú posa els seus propis límits i hi ha qui és capaç de superar-los... jo no he pogut. Diuen que de tot se n'aprèn! Apa doncs, ara toca aprendre a gestionar totes aquestes sensacions i treure'n el millor possible... quina mandra!! : )

A part de tota aquesta part més personal (que em pregunto perquè estic explicant aquí però que no puc ometre) hi ha la part de l'espai en qüestió, altra vegada: increïble. Grans torres de granit que algú ha decidit espolvorejar amb sucre de llustre, llacs de color blau turquesa, boscos de fulla caduca que comencen a patir l'arribada de la tardor, grans glaceres continentals... 

Però aquí la mà de les persones també es deixa veure i és que una bona part del parc està cremada. Mentre camines vas notant olor a cendra. En una part del parc, el que abans eren boscos frondosos ara no són més que terrenys negrosos d'on surten els esquelets carbonitzats del roures de magallanes que hi havia a la zona... I és que aquest desembre passat (ple estiu austral) un jove israelià va decidir encendre el paper higiènic que havia fet servir per no deixar rastre...

Una altra de les coses que et deixa força impressionada és el desgast dels camins... suposo que tantes passes han de malmetre la zona sense compassió. Molts senders es converteixen en rierols perquè ja són més profunds que els espais per on solia passar l'aigua. Es fan feines de recuperació, perquè sovint et trobes amb camins tancats, ja sigui amb rocs o amb branques, però no sempre es respecten les prohibicions. No sé com es deuen fer les tasques de manteniment i recuperació dels senders perquè amb la quantitat de persones que visiten la zona deu ser força complicat... bé, coses que et passen pel cap mentre camines.

Un post una mica estrany el d'avui, una barreja rara. És el que està tenint aquest viatge: hi passa de tot! I per més informació: http://parquetorresdelpaine.cl/inicio.html