El Chaltén -Argentina-

Abans de res: ja em perdonareu les faltes pero és que encara haig de descobrir com funcionen alguns teclats.

Aquesta vegada m'he superat: una setmana en un mateix poble. El Chaltén, establert l'any 85, 1985, un any més jove que jo. Amb uns 1000 habitants a l'estiu i menys de 500 durant l'hivern. Municipi que desconeix allo que per les nostres terres anomenem planificació urbanística. Sovint aquests dies m'he preguntat si no ha crescut així de desordenadament degut a la pressa que devien tenir les persones que hi arribaven per veure, assegudets als seus sofas i calentons sota cobert, l'espectacularitat de les muntanyes que l'envolten. Així doncs, les construccions, fetes amb presses i poques ganes (o aixo sembla) es reperteixen desordanadament a les faldes de grans macissos de granit, vorejades a banda i banda per immensos rius de color blau grisós alimentats, directament, per les aigües de les glaceres. En general, diria, un poble lleig.

Com dirien les iaies (meves) "déu me'n guardi!" d'estar-me parada tants dies en un poble com aquest. Pero ai quan camines 20 minuts. T'oblides de totxos, fustes, plaques d'aglomerat, xapes, contraplacats... ja no queda res d'aixo. Maleïdes muntanyes que enamoren amb boscos tardorencs del color del foc; amb glaceres que van del blanc més encegador al blau del lapislátzuli (en honor a A. Font) passant per totes aquelles tonalitats del blanc que diuen que només els inuits són prou habils per diferenciar i anomenar; amb pics escarpats que et fan l'ullet d'alla, ben amunt, i que rapidament s'amaguen darrera núvols de cotó de sucre, com si de cop els hagués entrat la vergonya... I descripcions, metafores, comparacions, i totes les figures literaries possibles (les que tinc a l'abast haig de reconeixer que són poques i cutres...) es queden curtes per explicar-me.

De totes maneres, la millor forma de disfrutar-ho ha estat perdent-me pels camins i senders de la zona, que són una infinitat. Sis dies de caminades més o menys llargues m'han permes gaudir de llocs que et desborden la imaginació. I encara em queden tants racons a on arribar... pero la curiositat apreta i em fa arrencar de nou direcció nord, així que aquí deixo al cerro Torre, al cerro Chaltén o Fitz Roy (també conegut com al cerro humeante), a les llacunes Capri, Madre e Hija, Sucia, Torre, Blanca... a les glaceres Piedras Blancas, Huemul, etc. En definitiva aquí em despedeixo del parc nacional de Los Glaciares, només havent-ne vist una petita part... Pero que gran!

(No puc pujar fotos perque la connexió és lentíssima, aviat n'hi haura)