31 d’agost 2012

Isla del Sol -Bolívia-

Tothom es posava místic, em parlàven de magnetisme i màgia, de sensacions a flor de pell, de kins i no sé quantes històries més. Jo, amb el meu escepticisme gairebé perpetu, me'ls escoltava intentant dissimular un lleuger moviment de negació que el cap em feia de manera autònoma, sense que jo li ho manés.
No m'haig de menjar les meves paraules perquè no les vaig dir en cap moment (sort) però sí que haig de reconèixer que vaig canviar de pensament: l'illa se sent màgica. No pas a la part sud, on només desembarcar ja et cobren per trepitjar terra ferma, ni tampoc mentre puges els centenars de graons de l'escala de l'inca o Yumani, ni tampoc quan camines per entre les desenes de restaurants, hospedatges i altres tipus de serveis per a turistes... però de cop estàs allí, enmig d'un camí empedrat a estones o, senzillament, de pedra viva, emblanquinada per tantes trepitjades i la inclemència del temps i alguna cosa estranya t'envolta, a més de les magnífiques vistes del llac Titicaca, l'Illa de la Lluna i fins i tot la cordillera real, amb el majestuós Illampu, altre vegada mirant-te des del seu tro. 

La meva incredulitat heredada i ben desenvolupada fa que ara per ara sigui incapaç de posar-me a parlar de manera metafísica i, d'alguna forma, permetre'm explicar-vos les sensacions que vaig tenir durant les tres hores de caminada de sud a nord però us asseguro que sola i allà al mig les coses eren diferents... al cap i a la fi cadascú nota allò que està disposat a sentir, serà que en aquells moments no em negava a res.

L'illa està plagada de restes arqueològiques que em mirava d'enllà, per no portar suficients bolivians per poder-ne pagar l'entrada, ja que me'ls havia gastat pagant el dret de pas que cobra cada una de les tres comunitats indígenes que habiten l'illa (Yumani, Ch'alla i Challapampa). I és que la màgia de l'illa no la hi otorguen la colla de hippies que la visiten i en parlen, ni tampoc els seus habitants, sinó que ve d'antic. Una llegenda explica que és en el llac on van néixer els cossos celestes: el Sol, la Lluna i les Estrelles van sortir de les aigües del Titicaca cap al cel. Sembla ser que el déu Viracocha va ordenar al Sol i a la Lluna que deixéssin la terra i anéssin al cel per il·luminar tota la terra, ja que aquesta havia estat en la foscor durant molt temps. Així doncs, el peregrinatge a l'illa per viure'n la seva màgia i venerar a aquestes divinitats ja es donava abans de l'arribada dels incas a la zona, res de nou.

Pel que fa a mi, no sé si va ser per culpa del sol que m'escalfava el cap, pel cansanci o per la màgia i la calma que es respirava al llarg del camí que quan vaig haver arribat a la zona nord vaig veure més que necessari asseure'm i disfrutar un moment de tot el que m'envoltava: aigua, roca, aire i animals diversos. Al cap d'uns instants vaig creure necessari estirar-me i disfrutar dels dibuixos diàfans que els núvols pintaven sobre aquell immens cel. Al cap d'uns altres instants vaig poder disfrutar d'una de les millors migdiades de la meva vida d'incansable insomne. I aquella nit seria igualment capaç d'entrar a la fase rem del son sense cap mena de dificultat, cosa més que estranya en mi.

Sigui amb més o menys màgia, amb més o menys bolivians, o amb més o menys viatjers i turistes pel voltant, crec que l'illa del Sol és un d'aquells llocs on anar a disfrutar, ni que sigui durant unes hores, dels aires del llac i de la calma que l'entorn li otorga i l'illa ens regala.

24 d’agost 2012

Copacabana -Bolívia-

Lloret de mar a la boliviana o Copacabana, com vosaltres ho preferiu. Evidentment ni les dimensions de la localitat ni els recursos invertits als serveis que s'hi ofereixen són els mateixos, ni tampoc la televisió alemanya ha decidit realitzar-hi un reality show, però Copacabana et rep com a poble turístic per excel·lència. Haig de reconèixer però que, per poc que m'agradi, el poble té un vel d'encant que li otorguen els petits turons que superen els 4000 metres i les aigües de blau cobalt del Titikaka que l'envolten. Potser això és el que enganxa a tanta gent i fa que molts joves i no tant joves decideixin instal·lar-se a les seves terres durant bones temporades (sí, el poble està ple de hippies).

La verge de Copacabana és una altra de les atraccions turístiques del lloc, no pels hippies, evidentment, sinó pels conductors i propietaris de vehicles. Sí, ho heu llegit bé. De fet, gairebé en qualsevol truffi, mini o micro del departament de La Paz en el que pugis hi pots trobar una referència a la benedicció rebuda de part de la Verge. Ja sigui amb un adhesiu representant la figura de la dona, un parasol brodat amb grans lletres daurades on s'hi llegeix "bendecido en Copacabana" i que venen les caseritas davant mateix de l'església del poble, o amb uns ornaments de paper amb forma de papallona o ram floral que poden arribar a ser una mica kitsch però que no desentonen amb la resta d'ornaments que solen plagar els vehicles bolivians, qualsevol mobilidad mostra orgullosa la benedicció. Això fa que cada matí, davant de l'església puguis disfrutar d'un espectacle de cotxes, autobusos i camions, amb els capós oberts, esperant les preuades gotes d'aigua beneita.

Una altra cosa curiosa que t'ofereix el poble i que no m'he trobat enlloc més de la poca Bolívia que he pogut recórrer, és la distribució del mercat i és que si alguna cosa hi ha d'aquest país que em tingui encantada són els seus mercats (us asseguro que se'n podria fer un estudi que permetria fer una bona aproximació antropològica i sociològica a les diferències entre els departaments i ciutats del país). Resulta, doncs, que el mercat de Copacabana, a diferència de tota la resta (hi ha hagut gent que m'ha assegurat que és únic al país), divideix els seus "comedores" en dos edificis diferents: un per les caseras que ofereixen "almuerzos" i l'altre per les "cafeteras" i aperas, les primeres oferint cafè i sanguches i les segones oferint api i pasteles.

Potser caldria explicar-vos que els mercats bolivians són el millor lloc on alimentar-te, sobretot pel que fa referència al preu, i és que un dinar amb una sopa de primer i un segon de carn o peix acompanyat per arròs o fideu et costa menys d'un euro... i per tant les visites hi són freqüents, fent que els agafis apreci i aprenguis a distingir-ne qualitats o mancances. Així doncs, l'ordre que s'estableix fent aquesta separació s'agraeix moltíssim tenint en compte que sovint resulta més que complicat ubicar-se dins els grans edificis que alberguen els mercats bolivians.

Un dia i mig per apreciar aquestes curiositats que t'ofereix el lloc i disfrutar d'una increïble posta de sol des del cim del turó Santa Barbara sobre les aigües del llac Titikaka, acompanyada per un grup de viatgers macrameristes, malabaristes i artistes mentre sonen cants a Haile Selassi I (que si la majoria d'ells entenguéssin, probablament no escoltarien per sectaris...). Després de tot plegat, una barca i cap a la Isla del Sol...

15 d’agost 2012

Fets i gent V

Segueixen passant els dies, segueixo vivint mil moments per explicar i segueixo amb el neguit al pit quan em plantejo quina serà la pròxima situació que m'emocioni, persona que em sorprengui o cosa que em satisfaci. Que segueixi així!

22 de juliol 2012

Sorata -Bolívia-

Després de molts dies pels voltants de La Paz el cap de setmana passat vaig anar a Sorata. Acompanyada per l'Ale, un pibe argentí, vaig agafar un micro que ens va portar a Sorata, un petit poble a les faldes del nevado Illampu.

No sabia què seria el que em trobaria allà i evidentment em va impressionar. Un pic de més de 6000 metres cobert de neu treient el cap entre palmeres, avets i flors de mil colors diferents. Un poble, sota la seva ombra, que s'escampa per pendents impensables fins al llindar del riu. Unes grutes habitades per ratpenats invisibles als meus ulls miops que només es fixaven en l'aigua transperent que té el llac per on pedalava en un patinet. Unes empanades de formatge més que excel·lents fetes per la caserita de la casa on estàvem allotjats... i així podria anar sumant.

Desconnexió del caos semiorganitzat que regna a La Paz... i amb ganes de tornar-hi.

17 de juliol 2012

Fets i gent IV

I és que tot segueix fluïnt amb bones notícies que venen d'aquí i d'allà. Amb persones que venen i se'n van i que amb aquest va i ve s'emporten un trosset de tu mentre te'n deixen un de seu per si de cas el buit deixat fos massa gran. Seguint amb el camí per marcar amb ganes i energies renovades...

01 de juliol 2012

La Paz (!) -Bolívia-

Normalment escric les entrades sobre els llocs visitats just quan en marxo però és que aquesta vegada he decidit quedar-me un temps a la ciutat de La Paz. No molt temps tampoc, en principi una mica més d'un mes, si tot va bé fins a mitjans d'agost. No puc donar cap raó per explicar la decisió, senzillament tinc ganes de quedar-me un temps aquí. Com que no en marxo no n'explicaré gaire res en aquesta entrada, sinó que l'utilitzaré més com a avís per navegants i és que durant aquest mes i escatx no sé com seran les entrades del blog. Així doncs, quedeu avisats!

19 de juny 2012

Sucre -Bolívia-

O la ciutat que no he viscut. I és que de sucre només n'he pogut veure quatre carrers, alguna església preciosa, la casa de la independència, el mercat... però em sembla que la visita a aquest últim per fer-hi un bon àpat i un millor suc encara, m'ha fet enclaustrar durant sis dies dins de l'alberg només permetent-me passejades del llit al lavabo i viceversa. La ciutat blanca o la ciutat on va néixer bolíva no m'ha deixat disfrutar prou del seu encant (i és que certament és ben bonica) però de totes maneres me'n vaig...

Me'n recordaré dels moments al pati del mercat mentre intentavem esbrinar més coses sobre Chuquisaca per poder resoldre els mots encreuats, dels moments asseguda als bancs de la plaça mirant la gent passar i disfrutant del sol i també de la veu del taxista que em va portar fins a la terminal de busos i que em deia, mentre em mirava pel retrovisor: ah! española, por eso ese castellano tan perfecto, ai qué linda debe ser españa no?... pero yo nunca la podré visitar, nací y moriré en Sucre... I jo mentrestant no sabia si fondre'm, dir-li més mentides o amagar el cap dins el magnífic pastís que l'altra passetgera del taxi portava a les mans per no notar tanta amargor...