Tothom es posava místic, em parlàven de magnetisme i màgia, de sensacions a flor de pell, de kins i no sé quantes històries més. Jo, amb el meu escepticisme gairebé perpetu, me'ls escoltava intentant dissimular un lleuger moviment de negació que el cap em feia de manera autònoma, sense que jo li ho manés.
No m'haig de menjar les meves paraules perquè no les vaig dir en cap moment (sort) però sí que haig de reconèixer que vaig canviar de pensament: l'illa se sent màgica. No pas a la part sud, on només desembarcar ja et cobren per trepitjar terra ferma, ni tampoc mentre puges els centenars de graons de l'escala de l'inca o Yumani, ni tampoc quan camines per entre les desenes de restaurants, hospedatges i altres tipus de serveis per a turistes... però de cop estàs allí, enmig d'un camí empedrat a estones o, senzillament, de pedra viva, emblanquinada per tantes trepitjades i la inclemència del temps i alguna cosa estranya t'envolta, a més de les magnífiques vistes del llac Titicaca, l'Illa de la Lluna i fins i tot la cordillera real, amb el majestuós Illampu, altre vegada mirant-te des del seu tro.
La meva incredulitat heredada i ben desenvolupada fa que ara per ara sigui incapaç de posar-me a parlar de manera metafísica i, d'alguna forma, permetre'm explicar-vos les sensacions que vaig tenir durant les tres hores de caminada de sud a nord però us asseguro que sola i allà al mig les coses eren diferents... al cap i a la fi cadascú nota allò que està disposat a sentir, serà que en aquells moments no em negava a res.
L'illa està plagada de restes arqueològiques que em mirava d'enllà, per no portar suficients bolivians per poder-ne pagar l'entrada, ja que me'ls havia gastat pagant el dret de pas que cobra cada una de les tres comunitats indígenes que habiten l'illa (Yumani, Ch'alla i Challapampa). I és que la màgia de l'illa no la hi otorguen la colla de hippies que la visiten i en parlen, ni tampoc els seus habitants, sinó que ve d'antic. Una llegenda explica que és en el llac on van néixer els cossos celestes: el Sol, la Lluna i les Estrelles van sortir de les aigües del Titicaca cap al cel. Sembla ser que el déu Viracocha va ordenar al Sol i a la Lluna que deixéssin la terra i anéssin al cel per il·luminar tota la terra, ja que aquesta havia estat en la foscor durant molt temps. Així doncs, el peregrinatge a l'illa per viure'n la seva màgia i venerar a aquestes divinitats ja es donava abans de l'arribada dels incas a la zona, res de nou.
Pel que fa a mi, no sé si va ser per culpa del sol que m'escalfava el cap, pel cansanci o per la màgia i la calma que es respirava al llarg del camí que quan vaig haver arribat a la zona nord vaig veure més que necessari asseure'm i disfrutar un moment de tot el que m'envoltava: aigua, roca, aire i animals diversos. Al cap d'uns instants vaig creure necessari estirar-me i disfrutar dels dibuixos diàfans que els núvols pintaven sobre aquell immens cel. Al cap d'uns altres instants vaig poder disfrutar d'una de les millors migdiades de la meva vida d'incansable insomne. I aquella nit seria igualment capaç d'entrar a la fase rem del son sense cap mena de dificultat, cosa més que estranya en mi.
Sigui amb més o menys màgia, amb més o menys bolivians, o amb més o menys viatjers i turistes pel voltant, crec que l'illa del Sol és un d'aquells llocs on anar a disfrutar, ni que sigui durant unes hores, dels aires del llac i de la calma que l'entorn li otorga i l'illa ens regala.
