01 de setembre 2012

Camino del Choro i Coroico -Bolívia-

I és que aquesta entrada ha de ser diferent, igual que diferent ha estat el camí per arribar al destí escollit. En aquest cas la ruta escollida per arribar a Coroico, el nostre destí final, és l'anomenat "camino del Choro", una ruta precolombina que encara avui en dia comunica amb la Paz a diverses comunitats que viuen aïllades entre els cims de gairebé 5000 metres del nord de la ciutat i Los Yungas, la zona de cultiu de coca per excel·lència a Bolívia i on es troba la localitat de Coroico. Així va ser el nostre camí, d'en Luís, un malabarista colombià i excel·lent persona i meu.
Tot comença amb la pujada a la Cumbre, enmig de la boira i el fred...
Les alpaques s'arreceren de la tempesta que venia de la Cumbre, a més de 4980 metres d'alçada

però ni el fred, ni la neu, ni el vent fan que pari de riure...  el cistell és una altra història.

De cop ens topem amb ella (no li vaig demanar el nom però tenia 21 anys) que ens demana ajuda

i sota la neu i més tard la pluja, l'ajudem a ella, al seu marit i al seu germà Vidal a baixar les bigues que seriviràn per construir la seva nova casa a Chucura.

Però, ho hem de reconèixer, no som capaços de tibar les bigues fins al destí final. Després de 3 hores les mans ja blaves ens diuen prou però seguim amb el camí.

Fins arribar a Samaña Pampa, un refugi a 3950 msnm.

On la casera, a més de ser simpatiquíssima, ens prepara un cafè calent i un mate de coca que ens fan desempallegar dels calfreds que fa estona que ens ataquen.

Al matí següent llevar-se i veure la Cumbre no té preu.

I camí avall seguim.

La vegetació i la temperatura van canviant a cada pas.

Prou com perquè el Luís aprofiti el magnífic entorn per regalar-se un bany (extramadament fresc pel meu gust).

Una vegetació que sovint ens captiva per la seva exhuberància.

Ja al segon campament, Villa Loa, li explico al parcero que la màquina fa ràfegues automàtiques de tres fotos...

mentre esperem que els espaguetis bullin dins l'olla que Don Víctor ens ha deixat molt amablament.

Al tercer dia les coses comencen a prendre un rumb de conte: el Luís encanta a les gallines i coneixem al Bello Durmiente, un jovenet de 13 anys a qui no aconseguim despertar cridant i xiulant durant més de 10 minuts però que desperta amb la remor d'un bolígraf escribint sobre un mocador de paper (i evidentment ens va espantar d'una manera bàrbara)

Però els ponts ja no són de conte de fades i el camí a seguir es complica...

a més de les trampes que ens posen les bruixes, on fàcilment pots quedar enredat.

A més, al final del dia, el gat no porta botes.

Sí, així és com ens llevem el quart dia, a Sandillani, on el cistell ens abandona (per gran descans d'en Luís, el seu encarregat) i es queda en les bones mans de Don Benedicto.

Després de les últimes 3 hores de caminada arribem a Chairo, fi del camí del Choro, però encara ens queden més de 17 quilòmetres de pista, com bé reflexa la cara d'en Lucho.

Quilòmetres dels que ens salvem gràcies a la boja conducció d'una mestra xilena radicada a la zona i al sotregat darrera de la "ranxera" del que sembla el capellà del poble (però que segur que no és perquè va acompanyat de dona i fill) i que sense saber-ho ens fan feliç!

De totes maneres així és com acabem...

descansant al pati de casa de Don Severo, entre gossos en zel i mosquits famolencs,

i disfrutant d'increïbles vistes que s'assaboreixen encara més després de l'esforç.
Sense en Luís segur que el camí hagués seguit sent impressionant però, ni de bon tros, tant divertit. 71 quilòmetres d'històries, cansament, alegria, riures, complicitats i, sobretot, una bona amistat.

31 d’agost 2012

Isla del Sol -Bolívia-

Tothom es posava místic, em parlàven de magnetisme i màgia, de sensacions a flor de pell, de kins i no sé quantes històries més. Jo, amb el meu escepticisme gairebé perpetu, me'ls escoltava intentant dissimular un lleuger moviment de negació que el cap em feia de manera autònoma, sense que jo li ho manés.
No m'haig de menjar les meves paraules perquè no les vaig dir en cap moment (sort) però sí que haig de reconèixer que vaig canviar de pensament: l'illa se sent màgica. No pas a la part sud, on només desembarcar ja et cobren per trepitjar terra ferma, ni tampoc mentre puges els centenars de graons de l'escala de l'inca o Yumani, ni tampoc quan camines per entre les desenes de restaurants, hospedatges i altres tipus de serveis per a turistes... però de cop estàs allí, enmig d'un camí empedrat a estones o, senzillament, de pedra viva, emblanquinada per tantes trepitjades i la inclemència del temps i alguna cosa estranya t'envolta, a més de les magnífiques vistes del llac Titicaca, l'Illa de la Lluna i fins i tot la cordillera real, amb el majestuós Illampu, altre vegada mirant-te des del seu tro. 

La meva incredulitat heredada i ben desenvolupada fa que ara per ara sigui incapaç de posar-me a parlar de manera metafísica i, d'alguna forma, permetre'm explicar-vos les sensacions que vaig tenir durant les tres hores de caminada de sud a nord però us asseguro que sola i allà al mig les coses eren diferents... al cap i a la fi cadascú nota allò que està disposat a sentir, serà que en aquells moments no em negava a res.

L'illa està plagada de restes arqueològiques que em mirava d'enllà, per no portar suficients bolivians per poder-ne pagar l'entrada, ja que me'ls havia gastat pagant el dret de pas que cobra cada una de les tres comunitats indígenes que habiten l'illa (Yumani, Ch'alla i Challapampa). I és que la màgia de l'illa no la hi otorguen la colla de hippies que la visiten i en parlen, ni tampoc els seus habitants, sinó que ve d'antic. Una llegenda explica que és en el llac on van néixer els cossos celestes: el Sol, la Lluna i les Estrelles van sortir de les aigües del Titicaca cap al cel. Sembla ser que el déu Viracocha va ordenar al Sol i a la Lluna que deixéssin la terra i anéssin al cel per il·luminar tota la terra, ja que aquesta havia estat en la foscor durant molt temps. Així doncs, el peregrinatge a l'illa per viure'n la seva màgia i venerar a aquestes divinitats ja es donava abans de l'arribada dels incas a la zona, res de nou.

Pel que fa a mi, no sé si va ser per culpa del sol que m'escalfava el cap, pel cansanci o per la màgia i la calma que es respirava al llarg del camí que quan vaig haver arribat a la zona nord vaig veure més que necessari asseure'm i disfrutar un moment de tot el que m'envoltava: aigua, roca, aire i animals diversos. Al cap d'uns instants vaig creure necessari estirar-me i disfrutar dels dibuixos diàfans que els núvols pintaven sobre aquell immens cel. Al cap d'uns altres instants vaig poder disfrutar d'una de les millors migdiades de la meva vida d'incansable insomne. I aquella nit seria igualment capaç d'entrar a la fase rem del son sense cap mena de dificultat, cosa més que estranya en mi.

Sigui amb més o menys màgia, amb més o menys bolivians, o amb més o menys viatjers i turistes pel voltant, crec que l'illa del Sol és un d'aquells llocs on anar a disfrutar, ni que sigui durant unes hores, dels aires del llac i de la calma que l'entorn li otorga i l'illa ens regala.

24 d’agost 2012

Copacabana -Bolívia-

Lloret de mar a la boliviana o Copacabana, com vosaltres ho preferiu. Evidentment ni les dimensions de la localitat ni els recursos invertits als serveis que s'hi ofereixen són els mateixos, ni tampoc la televisió alemanya ha decidit realitzar-hi un reality show, però Copacabana et rep com a poble turístic per excel·lència. Haig de reconèixer però que, per poc que m'agradi, el poble té un vel d'encant que li otorguen els petits turons que superen els 4000 metres i les aigües de blau cobalt del Titikaka que l'envolten. Potser això és el que enganxa a tanta gent i fa que molts joves i no tant joves decideixin instal·lar-se a les seves terres durant bones temporades (sí, el poble està ple de hippies).

La verge de Copacabana és una altra de les atraccions turístiques del lloc, no pels hippies, evidentment, sinó pels conductors i propietaris de vehicles. Sí, ho heu llegit bé. De fet, gairebé en qualsevol truffi, mini o micro del departament de La Paz en el que pugis hi pots trobar una referència a la benedicció rebuda de part de la Verge. Ja sigui amb un adhesiu representant la figura de la dona, un parasol brodat amb grans lletres daurades on s'hi llegeix "bendecido en Copacabana" i que venen les caseritas davant mateix de l'església del poble, o amb uns ornaments de paper amb forma de papallona o ram floral que poden arribar a ser una mica kitsch però que no desentonen amb la resta d'ornaments que solen plagar els vehicles bolivians, qualsevol mobilidad mostra orgullosa la benedicció. Això fa que cada matí, davant de l'església puguis disfrutar d'un espectacle de cotxes, autobusos i camions, amb els capós oberts, esperant les preuades gotes d'aigua beneita.

Una altra cosa curiosa que t'ofereix el poble i que no m'he trobat enlloc més de la poca Bolívia que he pogut recórrer, és la distribució del mercat i és que si alguna cosa hi ha d'aquest país que em tingui encantada són els seus mercats (us asseguro que se'n podria fer un estudi que permetria fer una bona aproximació antropològica i sociològica a les diferències entre els departaments i ciutats del país). Resulta, doncs, que el mercat de Copacabana, a diferència de tota la resta (hi ha hagut gent que m'ha assegurat que és únic al país), divideix els seus "comedores" en dos edificis diferents: un per les caseras que ofereixen "almuerzos" i l'altre per les "cafeteras" i aperas, les primeres oferint cafè i sanguches i les segones oferint api i pasteles.

Potser caldria explicar-vos que els mercats bolivians són el millor lloc on alimentar-te, sobretot pel que fa referència al preu, i és que un dinar amb una sopa de primer i un segon de carn o peix acompanyat per arròs o fideu et costa menys d'un euro... i per tant les visites hi són freqüents, fent que els agafis apreci i aprenguis a distingir-ne qualitats o mancances. Així doncs, l'ordre que s'estableix fent aquesta separació s'agraeix moltíssim tenint en compte que sovint resulta més que complicat ubicar-se dins els grans edificis que alberguen els mercats bolivians.

Un dia i mig per apreciar aquestes curiositats que t'ofereix el lloc i disfrutar d'una increïble posta de sol des del cim del turó Santa Barbara sobre les aigües del llac Titikaka, acompanyada per un grup de viatgers macrameristes, malabaristes i artistes mentre sonen cants a Haile Selassi I (que si la majoria d'ells entenguéssin, probablament no escoltarien per sectaris...). Després de tot plegat, una barca i cap a la Isla del Sol...

15 d’agost 2012

Fets i gent V

Segueixen passant els dies, segueixo vivint mil moments per explicar i segueixo amb el neguit al pit quan em plantejo quina serà la pròxima situació que m'emocioni, persona que em sorprengui o cosa que em satisfaci. Que segueixi així!

22 de juliol 2012

Sorata -Bolívia-

Després de molts dies pels voltants de La Paz el cap de setmana passat vaig anar a Sorata. Acompanyada per l'Ale, un pibe argentí, vaig agafar un micro que ens va portar a Sorata, un petit poble a les faldes del nevado Illampu.

No sabia què seria el que em trobaria allà i evidentment em va impressionar. Un pic de més de 6000 metres cobert de neu treient el cap entre palmeres, avets i flors de mil colors diferents. Un poble, sota la seva ombra, que s'escampa per pendents impensables fins al llindar del riu. Unes grutes habitades per ratpenats invisibles als meus ulls miops que només es fixaven en l'aigua transperent que té el llac per on pedalava en un patinet. Unes empanades de formatge més que excel·lents fetes per la caserita de la casa on estàvem allotjats... i així podria anar sumant.

Desconnexió del caos semiorganitzat que regna a La Paz... i amb ganes de tornar-hi.

17 de juliol 2012

Fets i gent IV

I és que tot segueix fluïnt amb bones notícies que venen d'aquí i d'allà. Amb persones que venen i se'n van i que amb aquest va i ve s'emporten un trosset de tu mentre te'n deixen un de seu per si de cas el buit deixat fos massa gran. Seguint amb el camí per marcar amb ganes i energies renovades...

01 de juliol 2012

La Paz (!) -Bolívia-

Normalment escric les entrades sobre els llocs visitats just quan en marxo però és que aquesta vegada he decidit quedar-me un temps a la ciutat de La Paz. No molt temps tampoc, en principi una mica més d'un mes, si tot va bé fins a mitjans d'agost. No puc donar cap raó per explicar la decisió, senzillament tinc ganes de quedar-me un temps aquí. Com que no en marxo no n'explicaré gaire res en aquesta entrada, sinó que l'utilitzaré més com a avís per navegants i és que durant aquest mes i escatx no sé com seran les entrades del blog. Així doncs, quedeu avisats!