Fets i gent XV

Cada vegada em passa més de llarg la data que implicava una nova entrada, sí o sí, al blog.
Sincerament, ja fa gairebé 4 mesos que no m'importa massa aquesta data. L'arribada de la Júlia (19) i la marxa de l'avi (15) van fer que el número 14 perdés importància.
Suposo que després de quinze mesos (ja ho sé, he tardat una barbaritat...) m'adono que no importa el temps que passa sinó tot allò que es viu.
I queda molt per viure. Sigui allà on sigui.

Isla Negra -Xile-

La casa del poeta Pablo Neruda a Isla Negra. Des de fora del menjador, a través del menjador i la vista des del menjador...

 A l'altre costat del menjador.

 Mirant el pacífic des del pati.

Coses que et pots permetre com a escriptor famós i encara més si també ets un conegut col·leccionista.

 M'encanta el somriure d'aquest cavall.

 Preparant les postres del sopar. Ens van enganxar, mai millor dit, amb les mans a la massa.

Un cartell poc comú per nosaltres.

 Un dels acompanyants de la passejada disfrutant del seu moment de contemplació

Tres dies de calma i tranquil·litat a Isla Negra, un poblet costaner conegut per ser la tercera residència i mausoleu de Pablo Neruda, i amb una costa i platges magnífiques.
Que gust que és despertar-se veient el mar.

Fets i gent XIV

M'ha passat de llarg la data, de bastant llarg. Catorze mesos a l'altra banda de l'Atlàntic i sabent que, segurament, encara me n'hi queden 4 més. Nous reptes, nous llocs, gent nova, noves experiències... però a gust, molt a gust amb tot plegat. Ara, des de la vessant pacífica dels Andes, us saludo.

El vol -(suposadament) Xile-

El gel continental patagònic nord, el cordó del Torre i el del Fitz Roy des de l'avió, volant de Punta Arenas a Santiago. Que estrany agafar un vol i que no fos per creuar l'oceà. 

Punta Arenas -Xile-

Quan vaig arribar a Punta Arenas no pensava que una tonteria tant gran em faria emocionar. Al mirar al mapa la ubicació exacta de la ciutat se'm va posar la pell de gallina: podria passejar-me per la "costanera" de la ciutat tot contemplant l'estret de Magallanes. 

Com se'ls va passar pel cap navegar per una zona així fa 500 anys? Llavors vaig recordar les imatges de totes les societats nòmades que havien habitat la zona (!!!) prèviament al pas dels navegants portuguesos, el tipus de vida que portaven, costums, hàbits alimentaris, el "maquillatge" de les dones, etc., la seva vida en aquesta punta de món devia ser increïblement dura... L'espectacle de la naturalesa, del que ara podem gaudir còmodament, no sé com els acolliria. 

Després l'arribada dels mercaders, allà a finals del segle XIX, per establir línies de comerç naval i explotar els recursos naturals que ofereix la zona creant pastures per ovelles i vaques (tantes!) i venent-ne tots els derivats a l'exterior via marítima.

Això és el que en queda: el primer moll mercantil de la ciutat.

Ara els vaixells han canviat un xic...

Doncs això, l'estret de Magallanes... Que gran! 

En trànsit -Argentina i Xile-

Sí, portava 6 mesos sense sortir del Chalten. Què vol dir això? Entre altres coses impresionantíssimes i reimportantíssimes per mi, com són viure en un parc nacional, pura naturalesa, menys de 2000 habitants, caminades, vies d'escalada i més vies i molt bones amistats, també vol dir una més que pèssima connexió a internet.

Quina tonteria oi? No sabeu com de ràpid t'adones de la quantitat de coses per les quals t'era més que útil (i distreta) una bona connexió a internet i fins a quin punt arribaves a ser consumidora de certs productes de la xarxa.

Per fer-me la pesada us anomenaré les que per mi, durant aquest viatge, eren més vitals:

1. Poder veure les cares a les persones que m'estimo. Sí, tot el que volgueu però ni el telèfon, ni els correus electrònics, ni les cartes escrites (que em fascinen, com algunes ja sabeu) arriben al nivell comunicatiu d'una trucada per skype veient-nos les cares de patata, encara que siguin hiperpixelades i d'una definició absolutament LD (low definition)
2. Escoltar la ràdio. Per tots aquells que no ho sabieu, tinc una afició molt comuna entre la majoria de mortals i és que cada vegada que em connecto a internet, sempre suposant que hi hagi una connexió decent, em poso el podcast d'alguns dels programes de ràdio que més m'agraden o, directament, obro l'emisora que m'escoltava cada dia a l'anar a treballar... v/belles costums que em permeten viure momentàniament en una bombolleta aliena a la terra que trepitjo.
3. Obrir el correu (gmail) en versió normal. Estic totalment farta d'obrir la maleïda versió html per a connexions lentes: mode de resposta ràpida patètic, visualització dels correus gairebé inentendible i més que una pèrdua de temps intentar obrir una conversa sencera...
4. Veure vídeos. Del tipus que sigui, perquè són noticia o perquè algú els ha penjat al facebook o qualsevol lloc i jo vull fer el xafarder i veure-ls. No m'hauria adonat mai del volum que pot arribar a tenir el meu consum de vimeo o youtube si no hagués tingut aquesta merda de connexió.
5. Llegir el diari. Obrir trenta-dues notícies alhora i que es carreguin les fotos i enllaç de totes i cada una d'elles. 6 mesos obrint la pàgina de portada del diari a primera hora de feina i podent-la llegir després d'haver tret el budin del forn (només la cocció 60 minuts... sumeu-hi la preparació). Evidentment durant aquest mig any la meva desinformació ha estat considerable: només em llegia titulars.
6. Pujar\descarregar\veure fotografies. Tinc una magnífica càmara (per una no iniciada a la fotografia) i cada vegada que he volgut pujar fotografies a aquest blog he hagut de baixar-ne la definició per no tardar més de les 9 hores de jornada laboral a fer-ho. Per no dir que si sou dels que pengeu fotografies al fb, em sap greu dir-vos que el més probable és que no n'hagi vist gairebé cap... 

I sí, totes les coses que formen part d'aquesta llista podrien ser considerades "xorrades" però passant-me 54 hores setmanals amb un ordinador davant, no poder fer res d'això pot arribar a ser un xic frustrant.

Us deveu estar preguntant i perquè ara tot aixo? doncs fa 3 dies que vaig marxar del Chalten. Divendres vaig passar la nit a Calafate, a les 8 del matí següent agafava un bus cap a Puerto Natales i ara toca Punta Arenas (realment el cul del mon). Canvi de connexió i de cop i volta tornar a veure-us les cares o escoltar la ràdio.

Sincerament però, crec que prefereixo la connexió pèssima i el regal de viure en un espai tant espectacular com el lloc en el que he estat vivint aquest últim mig any que fer qualsevol de les coses anteriors (faria viatges mensuals a Calafate per veure-us les cares, aixo sí que sí).

Trobaré a faltar Chalten.

Però estic encantada d'haver tingut la sort de viure'l!

Fets i gent XIII

Despedint-me de El Chaltén... Tornaré, ho tinc claríssim!