Parides vàries, El Chaltén -Argentina-

Ahir estava rentant els estris que havia fet servir per fer el budín diari pels esmorzars de Kaulem quan, de sobte, em vaig sorprendre xiulant Candy Candy. 

Em fascina la capacitat del meu cervell per recordar certes coses totalment inútils i, generalment, absurdes. 

La nena rossa de cos inassumible, per la fragilitat que suposaria aquella estructura òssia en la vida real, i ulls gegantins palplantada en un terreny de relleus estranys on bufa el vent que infla un vestit molt rococó (per no dir realment lleig) i mou la seva melena daurada. Amb un únic arbre darrera seu, uns núvols tant recarregats com la seva indumentària i un horitzó de color grisblaumarínegre. 

Perquè coi, mentre rentava els trastos, vaig recordar tot això? L'últim llibre que m'he llegit, acabat fa 4 o 5 dies, era El tambor de hojalata. Quants dies tardaré en oblidar que el seu autor és Günter Grass? Mentre em pregunti qui era segur que podré seguir xiulant en honor a la nena rossa...

Ahir l'Aldana va tancar el Torre bar. Fa gairebé un any, quan vaig posar els peus per primera vegada a El Chaltén, amb dos italians, un brasiler i un noi de El Bolsón, vam anar a fer una birra a El Torre. Recordo que era una Berlina stout (les negres són la meva debilitat). 

Un temps després, a la Paz, em retrobava a l'Aldana juntament amb la Sofi i la Matilde, sense encara lligar caps i l'última m'oferia feina a El Chaltén. 

Ara fa uns 5 mesos, altra vegada a El Chaltén i a punt per començar una nova etapa, tornava a El Torre (i reubicava l'Aldana) ja per convertir-lo en el meu tercer domicili (i a ella en una gran amiga).

Avui quan m'he llevat, tard com sempre, he pensat en el cafè amb llet que tant em venia de gust i m'ha vingut al cap el soroll inesperat que fa la cafetera del Torre i com, amb el cap arrepenjat a la barra, sempre m'espanta. Instantàniament l'Aldana sempre somreia sorneguera, com dient: com pot ser que encara no t'hi hagis acostumat?! Només en aquest moment m'he adonat que ja no hi havia més cafès a prendre a El Torre.

Per sort encara ens queden els somriures.

Fets i gent XI

S'està tant a gust que hi ha moments en els que una ni tan sols s'adona del dia que viu. Se m'ha colat la data... En fi, l'onzè i seguim sumant.

El paredón, El Chaltén -Argentina-

Potser hauria d'escriure paredón amb majúscula al títol... El tema és el següent, el poble on visc, El Chaltén, està ubicat a la falda del cordó muntanyós del Fitz Roy i del cerro Torre (i molts d'altres però aquest parell de pics són els més emblemàtics), entre el riu Fitz Roy (la toponímia no deu ser el fort dels argentins) i el Río de las Vueltas. Queda totalment rodejat per uns i altres. 

El carrer on jo visc es diu avenida río de las vueltas. D'avinguda no en té res, de fet, és un carreró sense paviment, de "ripio" com en diuen aquí. Però la casilla, ara que m'han reubicat perquè els propietaris del terreny on parava comencen a construir-se una casa nova, està situada en un xamfrà. L'altre carrer sobre el que visc no sé ni si tan sols té nom. I si el té el desconec -maleïda ignorància.

Paral·lel a aquest carrer que no puc nombrar hi córre el río de las vueltas, aquests dies més crescut que mai degut a la calor que estem passant a la Patagònia austral. A l'altre costat del riu hi ha el Paredón. Una paret de 160 metres d'alçada en les zones més altes, que fa de límit natural al llit del riu. I que, a la vista, ajuda a acunar el poble entre els dos massissos, deixant-nos gaudir d'aquesta vista:

la foto és de Virginiaseif.

I us preguntareu: tota aquesta informació perquè? Doncs perquè estic molt feliç d'anunciar-vos que, finalment, vaig escalar el Paredón! Una via de 5 llargs de 30 metres cada un, 2 hores i escatx lligada a en Diego, un pacient i divertit amic, per enfilar-me amb mans i peus per aquesta magnífica paret. La clàssica de 6a, encara que la major part és un cinquè +.

la clàssica quedaria just sobre la I d'Adrián, on s'intueix un escaire de la paret i s'hi fa una petita sombra.

Segueixo disfrutant de la paret fent altres vies, molt més curtes, però potser més complicades. Qui sap si algun dia m'animo a primerejar la clàssica. Llavors ja sí que estaré més que feliç. 

(Sento no haver penjat fotos meves però no tenia la càmera a mà i les que he "robat" d'internet em semblen prou acceptables, aupa el creative commons)

Fets i gent X

I sense que te n'adonis ja ha passat un altre mes. Suma i segueix, ara el desè. Sona a res però si em paro pensar què m'han regalat aquests 306 dies no tinc prou esma per assaborir-ho tot com es mereix: taaaantes coses... Seguim fent camí, encara que ara sigui estàticament (visca les contradiccions). 

El Chaltén III -Argentina-

FELIÇ ANY NOU!! Serà l'any per foragitar tot tipus de supersticions i carregar-nos la suposada mala fama del número 13 perquè, com tots sabem, aquest any serà genial (a veure si amb aquestes paraules despertem aquella llei d'atracció que tant de moda està...). I que els reis (¿?) us deixin moltes coses!!!

Fets i gent IX

Ara que per casa es porta tant el tema (i que feliç que em fa!!) és com si acabés de parir el meu viatge... Nou mesos de il·lusió i nous camins que espero que segueixin creixent. I suposo que bones festes!

"La casisha" -El Chaltén, Argentina-

La "casilla rodante" té coses bones, com una increïble vista de les serralades del Fitz i del Torre.

Però també en té de molt dolentes, com el soroll dels transformadors i/o generadors elèctrics que hi ha just a sota els pals que es veuen i que, a vegades, em tornen boja.

Aquesta n'és la prova.

Per sort, la companya de feina m'ha regalat uns taps per les orelles.