Com moure's per Marroc en transport públic era un dels tants interrogants que teníem abans de començar el viatge. El segon dia al país responíem al dubte pagant una quantitat de diners inimaginable (pels locals) per viatjar en una furgoneta/bus amb capacitat per unes 20 persones, sent-ne una trentena. Ens va semblar entendre que negociar els preus era obligació, no opció.
Durant els gairebé 70 Km de viatge entre Marrakech i Imlil vam patir els estralls de la calor, vam veure com la meitat d'una família de 6 components es descomposava a causa del mareig, vam saber com funcionaven els tractes amb la policia i ens vam poder fer una idea de com es conduïa al país. Una altra experiència...
Imlil és un petit poble que viu gairebé exclusivament del turisme, tant nacional com internacional, que el visita per gaudir de les seves valls verdes i frondoses o que hi passa camí de Sidi Chamharouch (sepulcre musulmà i actual lloc de peregrinació) i dels cims més alts de l'Atlas, sobretot camí del Toubkal, de 4167 metres.
Nosaltres hi passàvem amb aquesta última intenció: arribar al pic més alt de l'Atlas. Vam desestimar l'opció de contractar un guia o els serveis dels mulers i els seus animals. Tots aquells a qui havíem consultat o que ens havien ofert consell ho consideraven innecessari. Mirant mapes i fent recerca per internet la majoria compartien punt de vista. Va ser un encert: veure les condicions de treball d'homes i animals (encara que per mi no siguin comparables) no era una sensació agradable. Els primers, però, admetien que fent aquesta feina es guanyaven molts diners i d'una manera ràpida.
Vam passar tres nits al refugi Neltner, o refuge du Toubkal, ja que la nostra idea era agafar-nos les caminades amb calma. El primer matí vam sortir amb un grup de set catalans de Prades de Conflent cap al Toubkal. Va ser un dia de rialles, històries, anècdotes i aprenentatges més que agradable! No només vam gaudir amb la caminada i el paisatge, que eren espectaculars, sinó que a més la companyia va fer que la jornada sortís rodona.
El següent matí vam arrencar direcció el coll de Tizi n'Ouagane per intentar els pics Ras i Timesguida però en aquest cas l'ànim no ens va acompanyar: a l'inici de la grimpada, que s'augurava llarga (50') vam desistir de l'intent i vam fer marxa enrera. No obstant, passar el dia fent el dropo per la vall del riu n'Isougouane va ser un d'aquells petits plaers de la vida.
L'última jornada la vam començar amb infinites ganes de passar-nos una bona estona sota un raig d'aigua i semblava que la pressa imperés. Vam tardar ben poc a refer el camí de tornada a Imlil. És sorprenent com després d'un parell de dies de relativa tranquil·litat et pot atavalar tornar-te a trobar amb la dinàmica i el bullici d'un petit poble turístic. Asseure's a una de les tantes terrasses de l'únic carrer del poble i contemplar aquest moviment constant ens va semblar una bona opció per tornar-nos-hi a acostumar.
Apresa la lliçó del transport públic per la tornada a Marrakech vam optar per pagar el servei d'un "Gran taxi", un cotxe de 5 places en el que còmodament vàrem viatjar 7 passatgers.
