Vaig arribar a Buenos Aires cansada, 27 hores en trànsit no et deixen indiferent. Uns minuts d'espera a l'entrada de l'aeroport Ezeiza i ja m'enfilava al cotxe del José Luís, un porteño que m'acull a casa seva mentre duri la meva estada a la ciutat.
Una volta ràpida amb el cotxe per conèixer el veïnat i cap a la casa a deixar els estris i recollir una parella de couchsurfers catalans per anar cap al centre, al Parque de la Memoria, al costat de l'estadi del River. No hi va haver temps per descansar ni plantejar-m'ho, arribar i moldre. Una introducció a la història recent argentina d'allò més dura. No em posaré a fer llissons d'història, qui en vulgui saber una mica aquí hi té l'enllas: http://www.parquedelamemoria.org.ar/
Córrer amb cotxe per la ciutat és una bogeria, el José Luís al volant sembla Raikkonen en els seus millors moments. Les distàncies prudencials entre vehicles són de 30 cm per davant i 20 cm laterals, no més. Tot i això vam arribar sencers al barri de la Boca, antic barri d'immigrants italians, estibadors i pobresa, casa de Maradona i la seva Bombonera, reconvertit en barri turístic amb "el Caminito" i la figura de la "mano de diós" com a centre neuràlgic. Una pizzeria italiano-bonarense de l'any 1932 va ser el lloc escollit per fer el primer mos a Argentina. Serà veritat allò que un dia vaig sentir de que "los mexicanos descienden de los mayas, los peruanos descienden de los incas... los argentinos descienden de los barcos".
Per acabar d'arrodonir la jornada un passeig de 6 km per la Reserva ecológica costanera sur, mentre es ponia el sol, veient l'esclat de l'especulació immobiliària entremig de les plomes de la Pampa al barri de Puerto Madero en una banda i les aigües de color de gos com fuig del Río de la Plata a l'altra.
Després de tot el trote vam tornar a casa del José Luís i perquè no pogués dir que el meu aterratge a la ciutat i a la cultura i tradicions "porteñas" no havia estat intensa vam preparar un asado amb totes de la llei amanit amb vi de la Rioja (que manda güevos).
43 hores després de sortir de Taradell me n'anava a dormir pensant com n'havia estat de llarg el "dia". I contenta.
Collons! Quins bons amfitrions, no? Quina benvinguda que t'han fet a la terra argentina! :)
ResponEliminaA treure-li el suc a Buenos Aires! Una abraçada
ResponEliminaCarai, m'imaginava que estaries perduda, però ja veig que ho tens molt ben muntat!
ResponEliminasort dels amfitrions pq sinó sí que estaria ben perduda!! aquesta ciutat és exageradament gran (3 milions al centre però 13 milions viuen juntets... imagineu-vos l'extensió). Això també fa que hi hagi absolutament de tot per veure i visitar. Una abrassada a tots!! (no hi ha c trencada al teclat)
ResponEliminaMillor que a casa eh!!!! un petó d'en LIL!!! ;)
ResponEliminaMolt bé no.. ara si que veig que ets molt valenta, petons
ResponEliminaQuin orgull que dirien els d'aquí dalt tenir una neboda tan valenta i amb un cor tan gran que va plena d'esgarrepades i que trobarà gent bona que l'acollirà;amb referents com el xilè Luís Sepúlveda i dones com la iaia de Casablanca i la Mercè Rodoreda. GAUDEIX de la grandesa paisatgística d'Argentina i de la seva gent... Una abraçada molt gran des de Miami!
ResponElimina